Les trifulgues de la Mertxe
CAPÍTOL VI

L’Andreu, com sempre, no tenia tendència a fer volar coloms. “Home, això que els treballadors puguin fer funcionar una empresa quan l’amo considera que és millor tancar-la, depèn de moltes coses. De com estigui de debò l’empresa, de si els treballadors s’entenen bé entre ells... Potser, sobretot, d’això últim.” Jo vaig fer un gest d’estranyesa. “Sí, Mertxe, aquest aspecte és molt important. És veritat que partim d’un problema comú –tothom es queda sense feina– , però cal veure com aquest problema concret afecta cada persona. Hi ha qui trobarà amb facilitat un altre lloc de treball, i qui no en trobarà. Després, una vegada presa la decisió de tirar endavant, cal tenir en compte que potser hi haurà gent que es veurà obligada a ocupar-se de feines –de direcció, d’organització– que no dominen, que no havien fet fins ara. És de preveure, també, una primera època de dificultats econòmiques, d’estretor. Si no hi ha un determinat nivell mínim de confiança interpersonal, tots aquests entrebancs no podran ser superats.”
- Jo no conec ningú d’aquesta empresa –va dir l’Antòniu–. Bé, tret del Pere, és clar. Però sembla que és tan poca gent que hem de suposar que tothom es coneixerà força, no?
- Ben cert. Això és un gran avantatge, és clar. Tant per veure si hi ha confiança mútua com per veure si no n’hi ha. Estic convençut que la Núria tindrà idees molt clares al respecte.

Vaig recordar-me aleshores de les successives reaccions, oposades entre si, que jo havia anat experimentant quan el pare va fer la primera menció sobre la possibilitat d’adoptar la fórmula cooperativa.
- Andreu: hi ha, de debò, avantatges en fer una cooperativa en comptes d’una empresa normal ... vull dir d’un altre tipus?
- Doncs sí, noia. Hi ha una sèrie d’importants avantatges. Si la Núria i companyia es decideixen en aquest sentit, i volen, com tu t’havies dignat oferir –quina barra que tens, maca–, que vingui jo a assessorar-los-en una mica, ja tindrem ocasió de parlar-ne a fons, amb tot el grup. El que sí que us dic ara és una cosa tan clara i tan senzilla que habitualment ningú no la veu per si mateix, i sempre cal que algú la li subratlli: una cooperativa que cobreixi les percepcions dels treballadors i les despeses de gestió ja és una empresa rendible. Ja val la pena de treballar en ella. Qualsevol altre tipus d’empresa ha de cobrir exactament les mateixes despeses de gestió i les mateixes despeses de personal i, a més a més, ha de produir uns beneficis que han d’anar a l’amo, als accionistes, com vulgueu dir-ne: a la propietat. Perquè al nostre món existeix la convicció, ves, que el propietari d’una empresa és qui hi ha posat els diners, i no aquells que hi han posat només el treball.

Això era, és clar que dit molt millor, la conclusió, plena de dubtes, a la qual jo havia arribat la nit anterior, en escoltar el pare: només el treball té valor. L’Andreu va insistir en què era millor que deixéssim l’assumpte de l’estudi del cooperativisme per quan s’hagués de parlar amb el conjunt del personal de Can Puig, “si és que esqueia”. Així que algú va canviar de conversa i va fer alguna broma. Confesso que jo en aquell moment gairebé vaig perdre el contacte amb el que deien. Em vaig quedar abstreta, donant voltes dins del meu cap aquests pensaments mentre, sense adonar-me’n, feia girar també la cullereta dins la tassa, buida ja des de feia força estona, del meu cafè amb llet. Em van fer tornar en mi els crits, còmicament escandalitzats, de la Carmen, que fingia donar indignats cops de puny a l’immensa espatlla esquerra del seu marit.
- ¡Pero bueno! ¿Cómo te atreves, delante mío, a hacer comentarios así sobre mujeres?
- Dona –responia ell, dominant el riure i procurant, infructuosament, defensar-se de la pluja de cops que li etzibava la seva escandalitzada cònjuge–, que no estic fent comentaris sobre dones, caram, sinó sobre la Núria, que és la germana de l’Oriol, i que l’acabo de conèixer, i que no em negaràs que està boníssima!
- ¡Pero qué poca lacha! ¡Desvergonzado!
- Sí que és una dona preciosa, sí –somreia, sempre discret, en Juli–.
- Però, escolta’m, Antòniu –vaig intervenir-hi jo, també un xic escandalitzada–. Escolta, que potser en fas un gra massa, tu! Fixa’t que és la meva tieta, i que ja és àvia i tot.
-Doncs, filla, serà tan àvia com tu vulguis, però la veritat és que és un tros de dona. I que té unes mamelles de campionat!
-Antòniu!!!
-Com deia, ja fa anys, la Montse Roig –comentava, meditatiu, l’Andreu–: “Mamelles? Ah sí, cada dona en té dues.”
- Va, Oriol, amb tot el respecte, i encara que sigui la teva germana: oi que la Núria està com vol?
- Més val així, Antòniu, més val així.
- Què vols dir?
- Home, és que si encara en volgués més...

Poca estona després em vaig autoinvitar –incloent-hi l’Andreu– a dinar a ca els pares, i allí em va localitzar per telèfon la, doncs, aclamadament bella Núria, a mitja tarda.

- Hola, Mertxe.
- Hola, Núria. Com ha anat la reunió?
- Doncs, mira, jo diria que força bé. Però tenim moltes coses a estudiar i a discutir. Creus que podries demanar-li ràpid una reunió a l’Andreu, per a aquell assessorament que em vas oferir?
- I tan ràpid, tu! Resulta, ves per on, que ens l’hem trobat per casualitat aquest matí, i és aquí, amb nosaltres, a casa dels pares. En tot el dia no parem de parlar del vostre cas –i de com estàs tu de bona, vaig pensar, sense dir-ho, és clar–. Vols que te’l passi, i parleu vosaltres sobre què convé de fer?

La cosa, entre tots dos, va organitzar-se amb molta facilitat. Resulta que el grup de Can Puig havia quedar en trobar-se novament l’endemà, als mateixos lloc i hora. La guàrdia del dia –i de la nit– havia quedat constituïda per la Maria i el Pere, i la Nati s’havia compromès a portar-los una mica de sopar. A mi no em va quedar clar si la Nati s’hi quedaria també a passar la nit, però tant se val. Tots els sacs de dormir havien quedat allà, ben plegadets, i no em va semblar que ningú hagués expressat cap mena de mania per anar-los utilitzant. Segur que en les ocupacions de les fredes i immenses naus de La toma o de Mol-Matric no tenien tantes comoditats com als agradables locals del restaurant de l’amic Puig.

L’important, però, de la conversa telefònica entre l’Andreu i la Núria és que van acordar que ella vindria de seguida a casa dels meus pares, a explicar-nos com havia anat la reunió del matí, i que ells dos decidirien després si ell s’hi afegia, o no, a la reunió de l’endemà. Amb l’Andreu, tal com jo havia previst, sempre s’hi pot comptar. I més en diumenge, quan, com diu ell, l’únic que té a fer és “llegir, i escoltar música, i ximpleries així.” “Vaja, més o menys com els altres dies”, sol afegir-hi.

Tal com havia donat per suposat al matí l’Andreu, la Núria coneixia bé la gent que treballava a la casa. No hi havia hagut veritables sorpreses. La més visible, i ben positiva, va ser la del xofer, l’Ahmed. Va resultar ser el que més informació tenia sobre l’organització real d’una cooperativa. Tenia una dotzena de compatriotes que havien aconseguit ajudes –a través de Càritas– per fer les aportacions mínimes legalment imprescindibles per constituir petites cooperatives de treball, i als que la cosa els havia funcionat força bé. I, en veure que la Núria, i algú més del grup, veien l’assumpte com una possibilitat, semblava decidit a jugar el joc. La Núria ens subratllava que l’Ahmed –teòricament xofer–, era un veritable comodí, que sabia fer de tot, que no planyia la feina (havia treballat molt durant tota la seva vida, i en molt pitjors condicions que les que tenia actualment), i que era previsible que seria una gran ajuda si es decidien a tirar endavant. El Pere, animat per la seva dona, semblava mirar-s’ho també amb simpatia. Les altres dues cambreres, la Maria i la Montserrat, totes dues de vint-i-tants anys, no entenien gaire l’assumpte, però eren treballadores, alegres, i confiaven en la Núria i el Pere. I, si era possible, prou que els feia peça de continuar al mateix equip amb el qual ja portaven uns anys treballant. La Dolors i la Rita, que s’ocupaven de la neteja i de feines auxiliars a la cuina, veien que, als seus prop de seixanta anys, tenien poques possibilitats de trobar feines dignes si l’empresa tancava. I també confiaven en els altres membres del personal, molt especialment en la Núria. Elles, per cert, eren qui menys entenien l’assumpte del canvi de capteniment de l’amo, perquè, com ja ens havia comentat la Núria, en Puig sempre havia tractat bé el personal, i sabia ser correcte amb aquelles dues senyores que l’ajudaven contínuament a la cuina.

- I aquell maître –vaig preguntar–, del què ja m’havies comentat que et temies algun ciri trencat?
- El maître, en Jaume Fígols –me’n va respondre la Núria–, va sortir, com era previsible, amb un ciri trencat a trossets petitons. La seva contractació, de fa tres o quatre mesos, va ser una de les passades de rosca d’en Puig. Volia un maître d’alta categoria, sense veure que el nivell del nostre restaurant encara no permetia segons quins... excesos. En Fígols ens ha protagonitzat una de les situacions desagradables de la reunió. No vol ni sentir-ne parlar, d’ocupacions, ni de torns de guàrdia, ni de cooperatives, ni de res, i s’hi ha posat força estúpid. D’alguna manera, més val així, perquè si tirem endavant amb l’empresa, em penso que no serà, de cap de les maneres, volent mantenir les ínfules de restaurant de gran luxe. Així que serà millor que se’n vagi, diria jo. El que passa és que em penso que té algun acord amb en Puig per a cas de rescissió de contracte, i s’imagina que podrà cobrar una indemnització especial, directament del patró. I això ja s’ho pot pintar a l’oli, és clar, perquè aquí estem tractant d’un acomiadament col·lectiu. L’últim cas és el dels dos cambrers contractats, també fa poc, juntament amb en Fígols. També són dos professionals de categoria, que han treballat a l’estranger i que es defensen dignament en anglès i en francès. Jo m’imagino que buscaran una altra feina: no crec que s’apuntin a la constitució d’una cooperativa. Són, però, gent civilitzada i maca, que es van sentir molt molestos amb l’actitud del maître i amb el qual, sens dubte, no voldran tractes.
- Doncs què et sembla, Núria? Vinc demà amb tu a la reunió, o no?
- Sincerament, Andreu, jo voldria que vinguessis. Em penso que l’ambient és bo, i que aniria bé que sentissin parlar de cooperativisme a algú que n’entengui. És clar, et trobaràs amb gent que no en sap res, i hauràs d’escoltar molts comentaris sobre temes personals nostres, però, vaja... Si tot això a tu no et molesta massa, doncs, mira, em penso –oi, Oriol?– que ens series molt útil i que m’ajudaries molt a tranquil·litzar tothom.

El meu pare, callat, assentia.
- Doncs, apa –tancà l’Andreu–: sóc mansoi i tendre de cor, jo. Demà a les nou ens veurem a Can Puig. Faig, però, dues peticions complementàries. Una a tu, Núria, perquè deixis venir amb mi la Mertxe. No és perquè ella es mori de ganes de venir-hi, no, i ara, no us ho penséssiu pas, sinó perquè jo desitjo que aprengui coses del cooperativisme, i aquesta serà l’única manera d’aconseguir que vingui a escoltar-me una xerrada sobre aquest assumpte.
- No tens vergonya, Andreu!
- Calla, Mertxe, que ja et conec, jo.
- Som-hi, acceptat –va riure la Núria–. I la segona petició?
- Aquesta és per a tu, Gabi. No et quedarà més remei que tornar-me a invitar a dinar demà, però aquesta vegada a truita de patata. Ja estic fins al capdamunt d’escoltar a tothom les lloances de les teves reconsagrades truites!

(Continuarà)

Santos Hernández.