Les trifulgues de la Mertxe
CAPÍTOL I

Fins els ovaris, n’estic, de coses com aquesta. Òndima, és que ja està bé! Tota una directora general d’un sector del grup Mondragón, amb una experiència professional i una personalitat que enlluernen, que ens bé a donar una conferència, i el matxito de torn, quan li fa la presentació prèvia, es considera obligat a informar-nos del fet importantíssim que és casada i té un fill. Ves quins ous. No ens ho han dit pas, si en tenen o no, de fills vull dir, els vuit homes que han participat en la resta de la jornada, no! Bé, cal dir que tampoc ens han informat d’aquests extrems quan ens han presentat a les altres tres dones que també hi han parlat, però, vaja... És que n’hi ha prou, amb que ho facin amb una només. Vostè imaginis que, un dia, un presentador digués. “Mirin, aquest senyor calb i amb bigoti que és a la meva esquerra i que ara els donarà una conferència sobre física quàntica, resulta que té tres nens rossets, d’allò més macos.” Em penso que, cares d’estupefacció a banda, l’auditori en massa es petaria de riure. És que se n’arrossegarien per terra, home. On s’és vist?

Bé, tot això se m’ha escapat ara, per efecte de l’emprenyada que el fet m’ha produït, tot just començat l’acte. Tanmateix, us asseguro que a la crònica que n’he fet després, per a la publicació a la revista, he estat molt correcta i senzilleta, no patiu. M’hi he ajustat a les normes, que prou sabem tothom com han de ser aquestes gasetilles. A més a més, si li surto amb aquestes meditacions meves, l’Andreu se m’emprenyarà com una mona, ell, que està tan entestat en convèncer-me perquè vagi a la universitat, a estudiar Periodisme. A mi sí que em fa una certa gràcia aquesta idea, sí. Però també em fa molta mandra, la veritat. Es veu que cal estudiarse un grapat de coses difícils que després, a sobre, no et serveixen per a punyetera la cosa. I, a més a més, jo gosaria dir que ja sóc una miqueta gran per a aquests sidrals. Si hagués començat, posem-hi per cas, als disset anys, potser sí. Però ara, als meus vint-i-dos de ben repicats, no sé, no sé. Em penso que semblaria la mamà de totes les meves companyes. I dels meus companys!

Au, ves! I ara! I, per cert, ara que parlo de mamàs: la meva, de mare, quan li he apuntat algun comentari de no res sobre l’assumpte d’aquests dubtes meus, d’això de si estudiar o no, m’ha llençat tota la cavalleria pel damunt. Que ves amb què surts tu ara, que quines bestieses, que el que hauries de fer és buscar-te d’una vegada un noi formal i treballador, i casar-te com Déu mana, i deixar-te de rucades, i que si tomba i que si gira. I, és clar, quan arribem a això del noi formal, l’únic que es pot fer amb la meva mare, i a tota velocitat, és recordar-te de la reunió de feina, importantíssima, que havies oblidat, i arrencar a córrer esperitada. Maretadedéussantíssima, quina creu.

Bé, tot això ha començat per culpa precisament de l’Andreu. Com que diu que, amb vistes a la universitat –ell fa veure que ja dóna per fet que jo, tota obedient, m’hi apuntaré per al curs vinent- , convé anar-me donant feines de més nivell intel·lectual, ahir al matí se’m va despenjar amb un tranquil “Mertxe, demà hauries de baixar a Can Fanga, a cobrir una jornada de cooperativisme que es fa a la Universitat Pompeu Fabra.” M’ho va dir així, amb això del “Can Fanga” i tot, com si ell fos de pagès i això d’anar a Barcelona fos una gesta d’aquestes que cal fer només molt de tard en tard. I, home, l’Andreu sí que és d’Osona i sí que de jovenet va fangar al tros més d’una vegada, però d’això ja han passat molts anys, caram. I ara l’Andreu s’hi troba d’allò més bé aquí, enganxadet al costat mateix de la Universitat Vella. Mira, jo diria que és l’home, entre tots els que jo conec, que més s’assembla al prototip de l’intel·lectual una mica arcaic. La veritat és que jo me l’estimo molt, però encara em recordo del dia que li vaig comentar que l’edifici de la Universitat de Lletres de Barcelona era molt maco. Va semblar molt satisfet que jo me n’hagués adonat (“Ja dic jo que aquesta noia val”), però em va etzibar una conferència, així, improvisada, sobre l’Elies Rogent, i sobre la utilització de la llum i dels espais oberts en l’àmbit del modernisme català, que no vulgueu saber. Se’m van treure per sempre més les ganes de fer-li cap més comentari sobre arquitectura. Filla, quim plom!

De tota manera, aquesta vegada no li vaig dir a l’Andreu res sobre això. Li vaig dir, això sí, que jo no en sabia res, de cooperativisme, i que no entenia per què s’havien de fer unes jornades sobre cooperativisme en una universitat i, a més a més, en una universitat tan moderna com diuen que és la Pompeu Fabra.

Mai no ho hauria d’haver dit. Em va fulminar amb una mirada, i em va dir que prou que se’m notava, prou, que no en tenia ni idea, de cooperativisme. Que el cooperativisme era una molt important faceta de l’economia social, i que ara aquesta veritat ja començava a admetre’s, afortunadament, fins i tot al món universitari. Que aquestes jornades formaven part de les activitats de l’Institut de Formació Contínua d’aquesta universitat, i que eren muntades per la Fundació Ignasi Villalonga, que ha iniciat ja fa algun temps les seves activitats, però que aquestes jornades –sobre “L’economia cooperativa a l’Euram” - constituïen la seva primera activitat pública. I va acabar dominant-se, fent-me un d’aquests somriures amables que ell sap fer, i dient-me “Apa, ves, i ves amb compte que no se’t mengi cap dels fantasmes de jesuïtes que potser encara corren per allà”.

No li vaig preguntar que redimonis volia dir amb aquesta última observació. Jo ja em conformava amb felicitar- me a mi mateixa per la sort de no haver-li explicat quin havia estat el meu primer contacte amb el cooperativisme. Va ser quan jo tenia tretze o catorze anys. El meu pare, que era un amant de l’excursionisme, del muntanyisme, de l’acampada, i de totes aquestes gaites, encara em portava amb ell a sortides que ell considerava senzilletes, “perquè la nena en vagi agafant el gust”. Pobre pare. Jo vaig trigar ja molt poc en desempallegar- me d’aquelles “sortidetes”, que, per dir-ho clar, eren l’hòstia. Com que, per sort, el meu pare, encara que molt especial i una mica bèstia, sempre ha estat un home respectuós i comprensiu amb els altres –i amb mi, més- , no vaig trigar gaire a deixar l’assumpte molt clar. “Mira, papà: a mi ja m’agrada la muntanya, i la natura, i l’aire lliure, i totes aquestes coses tan maques. Però això de caminar i caminar, i cansar-me com una bèstia enfilant-me rostos amunt, passant fred o una calor brutal, la veritat, no. I això de dormir per terra, en una tenda de campanya que has de carretejar durant tota l’excursió, vaja, és que ni parlar-ne. A mi dóna’m el meu llitet. I, els diumenges, deixa’m sortir, vestideta tota mona, amb les amigues. O amb els amics, que també en tinc, i que no són aquesta mena de bàrbars musculosos que carretegen motxilles immenses muntanyes amunt i avall.” Bé, però tornem al que us estava dient. Resulta que, al final d’una d’aquelles meves últimes sortides muntanyenques, ja, com dic, de tornada i en no sé quin llogarret perdut al qual havíem d’agafar el cotxe de línia, vam anar a raure a una mena de bar tot rònec. Jo sospirava només per poder seure i prendre alguna cosa com ara un cacaolat calentó. Però vaig arribar a adonar-m’hi d’un futral de números escrits a mà al mirall, ple de cagades de mosques, que hi havia al darrere del taulell. El meu pare, confraternitzant somrient amb els pagesos que ens envoltaven, em va explicar que eren anotacions de la cooperativa de la comarca, i que indicaven les cotitzacions de la fruita seca. I consti que ha estat després, força anys després, que he après que es diu “cooperativa”, perquè aquells cooperativistes –que van ser, tot ha de dir-se, ben amables i simpàtics amb la noieta que era jo aleshores- en pronunciaven una cosa així com “comparativa”.

Bé, doncs, és clar, he anat a aquesta jornada de cooperativisme tan diferent d’aquell que a mi se m’havia quedat al record. Resulta que “Euram” vol dir “Euroregió de l’Arc Mediterrani”, i que aquesta sessió estava dedicada a l’estudi de les possibilitats del cooperativisme i de la innovació en aquest Arc. Déu n’hi do. Em va agradar. És clar que, si més no aquesta vegada, més que representants de l’arc mediterrani, el que hi havia era exclusivament representants de la nostra part d’aquest arc: Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Vaja, i parlant ben clar: Països Catalans, cosa que a mi no em molesta gens, molt al contrari. Ja he dit que hi havia una representant del País Basc, la directora de la secretaria general del grup Eroski, que actualment està molt ficat també a casa nostra, però la resta eren representants de cooperatives, d’unions, de federacions i confederacions de cooperatives, del Departament Internacional de la Petita i Mitjana Empresa. I un professor universitari. I la directora general d’Economia Cooperativa de la Generalitat, que semblava tractar i ser tractada, entre tothom, com una amiga: tant, que, picada de curiositat, vaig tafanejar-hi una mica. I vaig assabentar-me que, malgrat la categoria del seu càrrec, tothom la considera “una veritable cooperativista”, perquè ho ha demostrat durant anys, abans de tenir cap càrrec públic, treballant dintre d’una cooperativa, que és com es demostren les coses. T’ho diuen així, amb tota la convicció del món. Es veu que això d’haver treballat en una cooperativa és molt important.

Un últim i, al meu parer, interessant detall de la jornada. Amb l’excepció de la simpatiquíssima senyora basca, que ens va saludar en la nostra llengua i es va excusar, amb un somriure, per haver de presentar la seva ponència en castellà, tothom, a totes les intervencions i ponències, va parlar en català. En català, cadascú en la seva pròpia i respectiva variant idiomàtica. I a mi, que m’encanta sentir la nostra comuna llengua en totes les seves formes, em feia feliç sentir les cadències i els vocabularis valencians, lleidatans, balears, barcelonins, tot amb tota naturalitat i senzillesa. Quin gust.

Jo havia imaginat que l’assistència estaria constituïda per gent d’una certa edat. I, dona, sí que hi havia una part de persones, així, una mica grandetes. Però no n’era la mitjana. Hi havia gent jove, oi tant. I més de quatre nois, caram, que déu n’hi do el goig que feien. Durant l’hora del cafè i les pastetes, l’ambient era agradable, distès. És aleshores que vaig poder fixar-me en això dels nois macos. A més a més, semblava que molta gent es coneixia, i es tractava amb simpatia. Vaig tornar a pensar en el pocavergonya del Jordi, que viu a Barcelona i em penso que sabia que jo venia a aquesta jornada, i que ja podia haver-me trucat perquè poguéssim haver sortit a fer un tomb a la tarda.

Per cert. Quan estava pensant precisament en el Jordi, que és un bocamoll i que el bombin, vaig fixar-me en un noi que s’estava en un racó, sol, una mica apartat. Estava com un tren, el tio. No era ben bé un noi: entre trenta i trenta-cinc anys potser. Alt, potser un metre vuitanta, o una mica més. Elegant, molt ben vestit, amb senzillesa. Em va recordar un personatge d’una pel·lícula americana que vaig veure ja fa anys, i que era un assassí a sou: un tirador de fusell amb això de la mira telescòpica, un tirador d’aquests que els paguen perquè no fallin mai. Era seré, fred, viril, maquíssim, com aquests executius que semblen dominar-ho tot. Recordo que, en veure la pel·lícula, vaig preguntar-me quan de temps trigaríem en veure’l de protagonista d’alguna altra. No ha estat així. O no la he vista jo, vaja, jo. L’hauria reconegut. Bé, doncs quan jo estava preguntant-me si amb alguna excusa i amb un somriure, em decidiria a acostar-m’hi, va desaparèixer. No sé com. Potser vaig distreure’m un instant, encara que m’estranya, perquè me’l tenia ben miradet. Em va quedar com un dubte de si havia arribat a somriure’m, molt lleument, ell. I vaig pensar en algun personatge d’una altra pel·lícula, aquesta alemanya: en algun dels àngels de la biblioteca de Himmel über Berlin. Em sembla que la versió espanyola es deia El cielo sobre Berlín. En fi: va desaparèixer, i el malparit del Jordi no va donar senyals de vida. Es veu que no era el meu dia de lligar.

En canvi, mira, la crònica de la sessió que vaig escriure va agradar molt l’Andreu. “Molt bé, Mertxe, això funciona. El mes d’agost t’enviarem uns quants dies a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, a donar-hi un cop d’ull, i a cobrir unes jornades de cooperativisme que organitza la Fundació Roca i Galès.” Més cooperativisme i una altra universitat? Caram. Però, vaja, la de Prada em penso que és tota una altra cosa. Si no lligo allí, vaja, és que mai.

M’ho miro ara, i em faig creus de com aquell dia de l’Euram va marcar un punt tan concret de la meva vida. La veritat és que no vaig arribar a anar a aquelles jornades de Prada del 2008. A d’altres sí, és cert, però no pas a aquelles. No m’imaginava que arribaria a trobar-me tan a prop del cooperativisme, ni d’aquell misteriós cooperativista maco. Ni que no trigaria gaire en engegar a dida el pocasolta del Jordi.

(Continuarà)

Santos Hernández.