Capdevila, Marc. La Querosenca.
Cossetània Edicions. Valls, 2011

Just en els anys previs a l'ensulsiada que ara estem patint, molta gent va veure l'oportunitat de fer grans negocis en el sector immobiliari, amb poc esforç, comprant i venent, demanant diners a cabassos a les entitats bancàries, i emprant, sense gaire escrúpols, mitjans sovint d'ètica ben dubtosa. El catàleg de tripijocs no va tenir fi, i bancs i caixes van participar també d'aquesta bogeria, que els assegurava, al final d'any, beneficis galdosos i uns balanços sanejats. El resultat ja el sabem: vivíem enganyats, enmig d'una riquesa que era un miratge, i amb la crisi financera –els bancs han tancat l'aixeta– hem tornat a la realitat. La patacada ha estat monumental.

La nova novel·la de Marc Capdevila (Vic, 1966) toca el viu de la disbauxa d'aquells anys i, a fe de Déu, que a mesura que la vas llegint gairebé et vénen ganes de plorar: quedem retratats, com a societat, cruament. El canemàs de la novel·la, de tota ella, és el relat escrit en primera persona d'un causant i alhora víctima de la crisi immobiliària, en Barnils, un home de negocis d'origen osonenc que en la dècada del 2000 munta, amb un altre soci, una empresa promotora a Barcelona i es dedica a guanyar diners i a grimpar socialment. El repertori de malifetes i mitges veritats d'en Barnils no té aturador. L'autor, que coneix bé aquest món, ens dóna un testimoni impagable de tota una època. Hi han episodis tan grotescos que potser molts lectors dubtaran de la seva veracitat, però jo gairebé posaria la mà al foc que de fantasia no n'hi ha gens ni mica.

La gran troballa de la novel·la és la manera com Capdevila sap teixir en una sola trama la trajectòria d'en Barnils, que té dues cares ben diferents: fins que la crisi l'arruïna i es veu empès a fugir de Barcelona i a refugiar-se en un petit poble de les Guilleries, Querós, i la nova vida que descobreix allà. Barnils, talment com Pau en el camí de Damasc, fa inventari del seu passat i acaba per renegar-ne, fins al punt que, encara que pugui semblar un petit miracle, esdevé soci fundador d'una cooperativa, la Querosenca. Cosa que el protagonista no s'acaba de creure ni ell mateix. De fet, un de les millors elogis que es pot fer al llibre és la manera com l'autor, a través de la veueta interior d'en Barnils –gosaríem dir que en aquest cas un alter ego del mateix Capdevila–, ens mostra el canvi de mentalitat del protagonista i el seu pas des del tot s'hi val de Barcelona a l'ideari cooperativista que abraça a Querós. En aquest sentit, podem afegir encara que a la novel·la de Capdevila, hi trobem certs ressons guimeranians, per l'oposició que recorre tota l'obra entre la terra baixa (Barcelona) i la gent de la Muntanya.

La novel·la s'ha publicat arran d'un encàrrec de la Fundació Roca i Galès, amb l'objectiu de divulgar el món cooperatiu i els seus valors a través de la literatura, i l'autor, en això, no ha fallat. Capdevila ha sabut trobar un punt d'equilibri entre l'ambició literària i les servituds d'un encàrrec, sense que la narració se'n ressenti. De manera que a través dels ulls d'en Barnils també se'ns explica com es crea una cooperativa, quins són els drets dels seus socis o les dificultats dels primers anys, i es remarca clarament que un dels aspectes clau en aquest tipus d'empreses són les relacions personals. Per això és tan important en aquesta obra la galeria de personatges del poble de Querós que Capdevila basteix, una perla.

Encara m'agradaria recalcar un altre tret rellevant de la novel·la: el treball amb la llengua. Es nota tothora l'esforç que l'autor hi ha esmerçat. El vocabulari és ric i fresc, amb un registre de català popular, a vegades vulgar, però que fa perfectament creïbles els personatges. Mentre llegia la novel·la, ressonava constantment dins el meu cap el català que jo vaig mamar de petit i que tants cops he sentit després, ben allunyat de l'estàndard que domina els mitjans de comunicació (cosa que ja m'està bé).

Celebrem, doncs, l'aparició d'aquesta obra, que és d'aquelles que es fa llegir, i al mateix temps encoratgem la Fundació Roca i Galès perquè continuï donant suport a altres iniciatives semblants. ¡Llarga vida a la Querosenca!

Carles Puigferrat i Oliva