Miquel Mestre Avinyó de Jordi Suñé Morales.

L’autor, amb aquest llibre, fa la seva segona aproximació a la figura de Miquel Mestre Avinyó. La primera l’havia feta l’any 2005 des de l’àmbit torrenc en publicar Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra. Estructurat en cinc capítols (“Anys de lluita obrera”, “Del cooperativisme local al comarcal”, “El dirigent cooperativista nacional i estatal”, “Alt càrrec de la Generalitat” i “El Franquismo, adéu al somni”), aborda ara una visió completa de la trajectòria i l’activitat cooperativista i política del personatge.
Mestre va ser un dels líders del cooperativisme català i espanyol de la primera meitat del segle XX i pare de Numen Mestre, maqui afusellat el 1949 després de ser bàrbarament torturat a la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana pel tristament famós comissari Polo.
Home singular, molt de la seva època, d’orígens humilíssims, Mestre va ser un treballador manual que, gràcies al seu esforç i al seu contacte amb el teixit associatiu republicà i d’esquerres al món rural i urbà a través de les cooperatives, arribà a ocupar càrrecs destacats en el món cooperativista català i espanyol i, fins i tot ja durant la Guerra Civil, dintre de la mateixa administració catalana autònoma i inclús estatal —quan la capital de la República, el 1938, era Barcelona.
Nascut a Mont-roig del Camp el 1890, als dotze anys va anar a viure a Reus, on de ben jove entrà en contacte amb el socialisme sota el guiatge del líder socialista local Josep Recasens i Mercadé. Als vint anys ja presidia les Joventuts Socialistes de la ciutat. El primer salt endavant el va fer arran de la vaga dita de l’Art Fabril del 1915 a Reus, provocada per l’acomiadament de tres-centes treballadores que s’havien atrevit a demanar millores salarials. La vaga acabà en fracàs i amb Mestre empresonat, però convertit en un veritable heroi local.
Posteriorment començà a exercir una professió que ja no deixaria fins a l’arribada del franquisme, la de secretari d’ajuntament, començant a Pratdip, continuant a Torredembarra i acabant, ja el 1936, a Cornellà de Llobregat.
A Pratdip, havia iniciat la tasca
cooperativista creant-hi una
cooperativa de consum que va aturar la sagnia de població que la manca de proveïments hi provocava des de feia anys. Aviat esdevingué membre de la direcció de la Federació Provincial de Cooperatives de Tarragona. Aquesta labor la va continuar a Torredembarra i arreu de la demarcació en els anys següents.
I és que, en realitat, allò que de debò l’atreia era el món de l’associacionisme, rural i urbà, amb la creació de cooperatives. Englobava aquesta seva activitat dins d’una visió del socialisme en tant que promotor d’un teixit associatiu de base que un dia pogués arribar a substituir el capitalisme.
Amb l’arribada de la República, el
14 d’abril del 1931, un nou vent favorable a l’expansió del cooperativisme començà a bufar, promulgant-se lleis de foment a Catalunya i a l’Estat. Fruit del nou marc i de l’acció de Mestre i altres entusiastes cooperativistes, al Principal es passà de comptar 160 cooperatives el 1931 a 206 el 1935. També foren anys de promoció del personatge que, després de l’octubre del 1934, passà a presidir temporalment la Federació de Cooperatives d’Espanya. Aquesta seva activitat la feia compatible amb la participació activa en política i fou candidat per la Unió Socialista de Catalunya almenys un cop.
Amb l’arribada de la Guerra Civil, el moviment cooperativista català rebé una forta sotragada en ser posades totes sota el control de l’administració catalana. Aleshores començà una polèmica amb sindicats com la Confederació Nacional del Treball i amb grups com la Federación Anarquista Ibérica (FAI), que no veien amb bons ulls la pervivència de les cooperatives mentre impulsaven les col·lectivitzacions. La polèmica en part la protagonitzà el mateix Mestre, que rebé personalment atacs de la FAI i que considerava que la situació de guerra i reestructuració econòmica havia de servir per a organitzar la nova economia catalana precisament a còpia d’expandir les cooperatives i que els municipis controlessin les empreses i que els consumidors les administressin.
El zenit de la carrera de Mestre arribà els anys 1937-1938, quan fou designat membre del Consell d’Economia de Catalunya, director general de Proveïments de la Generalitat i, el segon any, director adjunt de Proveïments de la República.
Fruit de la seva ingenuïtat i segurament d’haver cregut les promeses franquistes de respectar aquells que no fossin culpables de fets de sang, Mestre decidí romandre a Barcelona quan aquesta va ser ocupada. Aviat s’adonà del seu greu error i, en tractar de passar la frontera francesa clandestinament, fou detingut. Jutjat en consell de guerra a Tarragona, va ser acusat per diferents convilatans adictos, i no li van servir de res els testimonis favorables del capellà de Torredembarra. Salvat de l’execució per un amic que aconseguí endarrerir el seu expedient els mesos més fatídics de la repressió, el 1940 li fou commutada la pena per la de reclusió perpètua. Finalment, sortí en llibertat el 1946, però privat del dret a retornar a la seva professió de secretari i del de residir a Torredembarra, i va haver de sobreviure a Barcelona amb dificultats. Va morir el 1976 a la Quinta de Salut de l’Aliança, aquell centre assistencial que ell tant havia maldat per consolidar.
Jordi Suñé Morales radiografia amb solidesa i pretensió d’exhaustivitat la figura de Mestre Avinyó. El seu estudi, a més a més, obre la porta a l’aprofundiment en temes d’abast nacional i estatal, com ara la relació entre cooperativisme i les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil, i per això mateix ha de ser molt ben benvingut dins la historiografia dels moviments socials.

Joan Maria Thomàs
Universitat Rovira i Virgili