Premis FRG - 2n Premi Jacint Dunyó

Existeixen intuïcions d’una altra societat viscuda per persones com nosaltres, ressons d’unes quotidianitats més marcades pel ritme de la necessitat, però vivificades per la realització del desig col·lectiu. Existeixen pistes que remeten a unes vides col·lectives, dignificades per la lluita contra l’adversari, humanitzades per l’ajuda mútua entre iguals. Malgrat les lloses de la desmemòria, existeixen rastres. No t’oblidis mai dels teus rastres...

Entre el 1840 i el 1890, el barri de Sants fou escenari d’un procés d’industrialització intensiu que comportà una important transformació urbana i social, que culminaria amb l’annexió a Barcelona el 1897. De poblet extramurs on predominaven les activitats agrícoles, manufactureres i comercials, es convertí —com altres municipis del pla de Barcelona— en un nucli industrial urbà amb milers de famílies proletàries.1 Malgrat els precedents d’indústries tèxtils anteriors, la definitiva empenta industrial arribà amb la introducció dels Tres Vapors. El primer a aterrar fou Joan Güell, l’any 1844, amb la construcció d’un modern vapor per a fabricar panes. Amb la fortuna amassada a la llavors colònia espanyola de Cuba, fundà Güell, Ramis, & Cia, coneguda popularment com a Vapor Vell. L’altre gran projecte fabril que acabà de definir la fesomia industrial i obrera de Sants fou La España Industrial, constituïda pels germans Muntadas el 1847 i que començà a funcionar el 1849, arribant a ser la fàbrica tèxtil més important de la història social del barri. Els dos vapors, i les seves xemeneies, foren pols d’atracció per a noves indústries, tallers i magatzems, i el 1878 s’hi sumà una tercera fàbrica, Can Batlló. L’aposta de la burgesia industrial per aquest territori tingué com a contrapunt la creació d’un proletariat nombrós associat a les noves fàbriques. A l’entorn d’aquestes, s’inventaren nous barris, carrers i edificis, amb la funció d’allotjar les famílies treballadores, i això comportà també l’obertura de botigues, tallers i serveis.2 L’arribada dels vapors convertí l’antiga vila pagesa en un barri popular, amb un paisatge heterogeni format sobretot per obrers, però també per artesans, botiguers, assalariats diversos, petitburgesos i pagesos, on la segregació entre classes socials s’organitzava verticalment —dins un mateix edifici— i no pas per zones concretes.3 Una composició plural que entrellaçà el republicanisme catalanista i radical amb les opcions sindicals internacionalistes i llibertàries. Les màquines polítiques i socials que, a Sants, articularen la conflictivitat obrera vinculada a la industrialització.

23 de març del 1854. A Sants, tothom anomena Vapor Nou l’Espanya Industrial per a diferenciar- la del Vapor Vell, la fàbrica de panes amb que la família Güell havia iniciat la industrialització del barri. No obstant això, malgrat els gestos paternalistes dels Muntades, al Vapor Nou les condicions de treball són igualment dures. A les seccions de filatura, acabats i estampats, hi treballen 1.081 homes, 413 dones i 168 nens i nenes, que configuren la concentració proletària més gran de la indústria catalana. Fins que aquell dia de març a la secció de telers mecànics hi esclatà una espurna. En els darrers mesos, els obrers havien renegat en veu baixa d’unes jornades inacabables i pels salaris de fam. I s’acabà el silenci: una setmana de vaga, i la veu del malestar s’escampà per arreu. El conflicte es va organitzar i conduí a la primera vaga general del proletariat barceloní. Aquella expressió del malestar reforçà els i les obreres de Sants, que al juliol es van mobilitzar contra l’ús de les selfactines, una mecanització que és vista com l’intent dels patrons d’acabar amb la poca autonomia d’ofici i com una amenaça per als llocs de treball. A la seu de l’Espanya Industrial de la Barcelona vella, el contramestre de filats va morir en mans d’obrers. El Vapor Vell es va aturar durant mesos per vagues i tancaments patronals. Al Nou també s’hi proclamà la vaga, i es va generalitzar els motins: s’intentà incendiar els Vapors i diverses fàbriques de la Marina. La vaga acabà amb l’afusellament d’obrers, i el governador limità la implantació de les selfactines. Un any després, el 2 de juliol del 1855, es va declarar la vaga general a tot Catalunya, que ja era una lluita plena pel dret d’associació obrera. A Sants s’executà, a les portes del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, directiu de l’empresa i president de la Junta de Fàbriques. Són anys en què l’expressió del conflicte de classes és virulenta. Com el 1869, amb una nova tongada d’insurreccions, vinculades a la resistència contra els embarcaments d’obrers cap a Cuba. Són les revoltes de les quintes, amb epicentre a Gràcia i ramificacions a Sants. El 4 de març del 1870, es va sabotejar el sorteig de les lleves davant l’Ajuntament. Van esclatar avalots i es van aixecar barricades per tot el barri. Els amotinats entraren al consistori i hi cremaren mobles i documentació administrativa. L’alcalde, fugit, fou capturat a les Corts. Portat davant l’Ajuntament de Sants, va ser colpejat i cosit a trets, i el seu cadàver, llançat a la foguera. A la tarda hi van arribar columnes militars, davant una Espanya Industrial encerclada per barricades. La tropa emprengué l’assalt amb baionetes de les defenses obreres i van sufocar la insurrecció. Set soldats hi van morir, i també trenta obrers —alguns, executats sumàriament— i hi hagué un centenar de ferits.

Els anys del malestar van precedir els anys d’arrelament sindical al barri. La Federació de les Tres Classes de Vapor impulsà llargues vagues als anys vuitanta. Ferran Alsina, director del Vapor Vell, patí un atemptat, i la força del sindicalisme va empènyer Güell a traslladar l’empresa, el 1891, a Santa Coloma de Cervelló. Quan el 1870 es fundà a Barcelona la federació regional espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, Sants —encara municipi independent— era la tercera federació local en nombre d’afiliats, rere Barcelona i Alcoi. Aquella realitat obrera tornaria a emergir en les dècades següents, com amb la vaga general del 1902 o durant la revolució del 1909: la Setmana Tràgica, o Gloriosa. Des del punt de vista organitzatiu, el teixit obrer es consolidava i augmentava el grau de coordinació. Naixia la primera estructura sindical sòlida a escala de Catalunya, la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona - Solidaritat Obrera (1907), que posteriorment, el 1911, prendria caire estatal amb la formació de la CNT.

Cooperativa Obrera Model del Segle XX. Bressol d’una nova societat

Fou fundada el 1901 per cinc socis de Sants: Jaume Laporta, Joaquim Domingo, Francesc Salvany, Àngel Terés i Jaume Terés. La seu inicial s’instal·là en una planta baixa del carrer de Sant Francesc, avui Cerdanyola. El 1904, es traslladà al carrer Rajolers, en un modest edifici de dues plantes. El 1908, eren tan escassos els recursos que ni era possible comprar una balança. Una nit s’hi calà foc, pels brasers encesos per a evitar que l’oli es congelés a les tines, i amb les 200 pessetes d’indemnització compraren la balança. El creixement arribà, i amb 145 associats i abastant qüestions com ara la salut, construïren un edifici propi en un solar de 500 m2. El nou local es situava al carrer Yolanda, avui Violant d’Hongria, i disposava de botiga, celler, carnisseria i un cafè amb un petit escenari, on es podien fer sopars per a cent cinquanta persones. S’inaugurà el maig del 1917, i no s’acabà de pagar fins a cinc anys després, quan ja hi havien 297 cooperativistes. L’any 1922, ampliaren els serveis mèdics per als socis, amb la Clínica del Doctor Llauradó, i consolidaren els fons de viduïtat, invalidesa, vellesa, cultura i escola. Integraren la Cooperativa d’Hostafrancs La Balança Econòmica, i en compraren l’edifici de l’aleshores carrer Sarrià, avui Rector Triadó. L’any 1927, la Model del Segle XX era la quarta cooperativa de consum més important de Catalunya, amb 550 socis i un consum de 1.240.000 pessetes anuals. Participava en la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya, i en iniciatives per a reforçar l’autonomia en l’abastiment alimentari com ara la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes de Sopa o la Societat de Farmàcies Cooperatives. Contribuí a fundar la Fusió de Cooperatives per a l’Aprofitament del Carbó, la Fàbrica de Gasoses i Sifons, i la Fusió de Compres de les Cooperatives de Sants. Oferia setmanalment activitats culturals (teatre o ball), s’implicava en l’organització de la Festa Major i s’hi organitzaven actes de les dones cooperativistes, com ara els promoguts per Micaela Chalmeta, membre de la Model i feminista. El 1936, organitzà vetllades en favor de les milícies antifeixistes. Finalment, la Cooperativa Obrera Model del Segle XX s’integrà, el 6 de setembre del 1936, en la Unió de Cooperadors de Barcelona, la fusió de 45 cooperatives barcelonines que aplegà deu mil famílies associades. Acabada la guerra, la “comissió liquidadora” feixista s’encarregà de destruir la Unió de Cooperadors. Avui el seu edifici encara perdura.

1917, en la vaga general revolucionària convocada conjuntament entre UGT i CNT, els obrers de Sants hi tingueren un paper destacat. I el 1918, al local de l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir es celebrà el Congrés de Sants, en el qual es creà la fórmula dels sindicats únics, que substituirien les antigues organitzacions professionals, i que foren peces clau en l’èxit de la vaga de la Canadenca de l’any següent (1919), en la qual s’aconseguí arrencar la jornada de vuit hores. Ja als anys vint, en plena època del pistolerisme, al barri es van produir freqüents episodis de tiroteig entre els membres del sindicat lliure i els de l’únic, i es convertí en la zona on es produïren més assassinats de tota la ciutat, amb un total de trenta-cinc i amb la carretera de Sants al capdamunt de la llista en nombre de morts: deu víctimes mortals (PRADAS, 2003). Finalment, el 1936, durant el cop d’estat del juliol, columnes llibertàries de Sants s’enfrontaren amb els militars colpistes a la caserna de Lepanto. El malestar obrer i la seva consolidació organitzativa generà una altíssima confrontació amb l’adversari capitalista. També fou l’energia que parí un nou món.

Del 1854 al 1939, el barri de Sants podria ser projectat com una de les contraimatges nascudes a l’ombra del projecte burgès de la Gran Barcelona. Un barri obrer, amb formes de vida i sociabilitat pròpies. Un tipus de comunitats forjades físicament i socialment al voltant de les grans fàbriques, en el medi hostil de la industrialització. Davant la pauperització de les condicions de vida, els obrers saberen vehicular una de les poques armes de les quals disposaven: la unió d’esforços en el col·lectiu i l’autoorganització. S’hi propagaren ateneus, seus sindicals, centres socials, centres republicans, escoles racionalistes, cafès, etc. I també, és clar, cooperatives de producció i consum. Punts de trobada, espais lliures i relativament autònoms, camp obert per a la generació d’alternatives a l’ordre dominant. Llocs de trobada, de posada en comú, i també refugis, llocs segurs i estables. Teixint xarxes que s’estenien pels barris de tota la ciutat, es crearen les condicions de possibilitat — formes de protesta, capacitat logística i organitzativa— per a l’emergència d’un contrapoder obrer polític, social i econòmic amb prou força per a desafiar el somni burgès d’una ciutat pacificada.4 Dels anys de malestar, en naixeren barris. I d’aquella hibridació, es gestaren meravelles socials autoproduïdes per obrers. Aquí entren en joc els rastres, endevinats pel que perviu de la realitat cooperativa d’aquells anys de tempesta social. Un edifici cooperatiu al carrer Premià, un altre d’abandonat al carrer Olzinelles. ¿Quines altres deurien haver existit? Arxius, fotografies de velles rajoleres i vidrieres, carnets, llibres d’actes en soterranis. Noves descobertes als carrers Alcolea i Galileu. Preguntes. ¿Quin pes quantitatiu tingueren en la dinàmica social? ¿Quin tipus de cooperativa predominava? ¿De consum, de producció? ¿Com es creaven? ¿Com funcionaven? ¿Qui en formava part? Troballa de monedes, cartilles de consum, cartells d’iniciatives culturals. ¿Practicaven la intercooperació entre elles? ¿Quin tipus d’activitats feien? ¿Fins on pogueren i saberen arribar?

Si el 1844, abans de la instal·lació dels vapors, la població era de 3.229 habitants, el 1860 ja en tenia 7.984, i va arribar a 25.085 l’any 1897 (CARRERAS, 1980). La proximitat del port per l’entrada de carbó i l’arribada del ferrocarril el 1855 feren que Sants esdevingués un territori estratègic d’entrada a la ciutat i, per tant, d’atracció de la inversió de la burgesia industrial.
Com l’obertura d’un mercat a la plaça Osca cap al 1856 al Triangle de Sants, on vivien bàsicament obreres i obrers de l’Espanya Industrial.
Les plantes baixes, entresòls i principals eren ocupats per petitburgesos, fabricants minoristes, botiguers o comerciants; els pisos superiors eren llogats a les famílies obreres, i les habitacions més altes, sota terrat, a jornalers o obrers solters (ibídem, 2004: 100).
En barris com Sants es va gestar l’antagonisme entre la burgesia i el proletariat, els assalts d’un combat que conformaria la producció de la ciutat i la dinàmica de la lluita de classes barcelonina entre la Ciutat dels Prodigis i la Rosa de Foc.