Les dones sàvies

Les meves dones vénen d'una vall sàvia. I així érem conegudes: les dones sàvies. Sàvies perquè sabíem centenars de plantes. I dic sabíem perquè així era. Els sabíem l'aspecte i l'olor, el lloc on els agradava viure; quin gust donaven a les menges o si convenia no tastar-les; quin mal remeiaven o quin altre podien evitar; les que menjava el bestiar, les que quallaven la llet i les que calia prendre per a no prenyar-se... Fins i tot el nom, en sabíem. Era un temps de cultura antiga, atàvica quasi, i de tradició discreta. Oral, per força. S'aprenia a lloc, i poc a l'escola. I d'àvies a nétes, sempre en femení llinatge. Era temps d'aprendre les coses que importaven: les coses del ramat, demaneu-les al pare; d'olis i herbes, d'ungüents i xarops, veniu amb mi! Per a coses importants, no hi havia massa temps. De lletra, se n'ensenyava a escola. Això, sempre que no s'hagués de menester un braç, ni que menut no fos, a les feines del camp o a acompanyar la padrina a anar pel món.

Les meves dones van migrar vall enllà. I vàrem oblidar que un dia érem sàvies. Anant al campus i no al món vam ser, per primer cop, instruïdes. Instruïdes en unes desenes de plantes. Els sabíem anomenar les parts i reconèixer els teixits; dir com s'alimentaven i amb quins òrgans es reproduïen; les substàncies que segregaven i en quin hàbitat s'estaven; l'ordre jeràrquic que ocupaven i quina era la seva família. Fins i tot el nom en llatí, en sabíem. Era un temps modern, reservat fins feia poc, als homes. De tradició escrita, per força. S'instruïa a la facultat i poc a lloc, de mentors a alumnes, sempre en acadèmic llinatge. Era temps d'aprendre, per fi, el que tenia importància.

El món canvia, els oficis canvien
I ha arribat el moment de ser nosaltres qui lleguem a les nostres dones. Instruïdes en coneixements i deixat l'ofici enrere, hem esdevingut educadores ambientals. A força d'errors i algun encert, hem après una professió que és altament vocacional i, en gran part, femenina. Hem volgut ensenyar el que hem après que tenia importància. I amb una gran missió de fons: infondre respecte pel que ens envolta.

Però el món canvia. I el que tenia importància torna a ser el que no ens és important. Ho hem d'admetre: el nostre saber serveix per a ben poc. L'etologia útil és la que et permet desxifrar el gest de despit del noi que t'agrada; les associacions i comunitats interessants són les de sempre, les que t'identifiquen amb un grup i n'exclouen la resta; i els virus que destorben ja no són analògics. D'altra banda, els metges són qui guareixen, i el coneixement està quasi tot pescat a la xarxa.

No obstant això, ens hi entossudim. L'escola bé ens avala, i la societat sembla que ens reclama. La nova urbanitat passa per saber separar bé el que ens sobra, i les bones ciutadanes ara no malbaratem ni aigua ni energia. Si a través de l'ensenyament instrumental que se'ns demana podem fer entendre el cicle de la matèria, l'adaptació de les espècies al clima mediterrani o el procés de digestió en els compostadors, podrem sentir-nos satisfetes i fer la feina de cada dia una mica més en pau.1

L'important avui potser és aquest nou corpus de coneixements que hem batejat amb el nom d'educació per al desenvolupament sostenible. Però, desenganyem-nos, el que importa a qui eduquem, no. I per molt que l'hi busquem, tampoc li trobarem un vessant pràctic a aprendre d'herbes per a fer-ne colònia ni a aprendre a reciclar fent d'oli, sabó. Tampoc no podem pretendre un gran impuls en l'estalvi d'energia utilitzant cuines solars. Ni fer estimar gaire més la natura a còpia de fer construir caixes on niïn els ocells.

Així doncs, admetem-ho tot d'un cop: estem ensenyant en el que hem estat instruïdes i, en el millor dels casos, en el que toca, però aquest és un saber que no interessa a qui l'ha de rebre.

¿Què podem aprendre de com aprenem?
Les meves dones vénen d'una vall sàvia, obstinada. En el temps cru d'hivern, la natura pren un respir. Però si la collita havia estat magra, les dones no es resignaven i sortien vall enllà. Amb coixineres farcides d'herbes i llaunes plenes de resines, anaven pel món. I el seu saber, guaria.

Hem passat hores i hores amb insignes mestres, però desconeguts, classificant tota mena d'éssers vius que tinguessin la dissort de caure'ns a les mans. Tantes dicotomies ens havien arribat a plantejar Bon, Masclans, Bonnier o Peterson, que era un goig descobrir-los el nom. ¡Repte cognitiu resolt, intel·lecte satisfet!

Ara, amb les hores, els noms i els llibres pràcticament oblidats, és hora de tornar a la vall i retrobar els orígens. Ha arribat el temps que les dones hem de buscar noves eines, ara que al món no li cal essència de trementina.

Som en temps de tardor, en temps de bolets. Però enguany ni ha plogut ni en té ganes; ¡malament rai! Obstinada, torno als pins rojos i a la terra vermella. Efectivament, no n'hi ha. Però recordo la primera troballa d'un bon clap de rovellons, aquí mateix a la vall. El record està totalment associat a l'emoció profunda que em va commoure fins al punt de gairebé caure-hi al damunt. Encara que menuda, el record va fer empremta. Els puc tornar a veure –¡com n'eren de formosos!– i tornar a enorgullir-me de fer la primera contribució de profit a la recol·lecció de tres generacions juntes.

La ment és ociosa i em paro a pensar què sé, què he après i què he oblidat. De bolets, per exemple. L'enumeració dels que he oblidat és absurda, per se. No obstant això, en sé els espais en blanc. És una llista feta a força de voluntat i d'esforç, a còpia d'hores de classificació, cursos darrere i comptafils a la mà. La podria arribar a reproduir remenant entre lleixes farcides d'apunts i destriant notes dins les guies de camp.

La llista dels bolets que sé, és la primera apresa; la dels bolets familiars. Són els bolets que sé; els sé de joves i de vells, els sé si encara han de fer la florida, si estan pansits per esventats o secs per falta d'aigua, els sé de sans i de cucats, de molls, de petits i d'anormalment grossos, els sé si s'assequen o bé si es confiten, sé els que s'hi assemblen i els que no s'hi poden comparar... Sóc sàvia en aquests bolets perquè els conec el que els agrada.

Per últim, puc fer una relació dels bolets apresos. Inclou els que compro, els que cuino i, fins i tot, els que recol·lecto. Són bolets d'altres contrades, que algú que no té ànima gelosa m'ha ensenyat als seus encontorns. Sóc conscient de com els he après: demanant que els assenyalin, acabats d'entreveure, tot just com es mostren. Abans d'incloure'ls a la llista m'he hagut d'afigurar com són, on els agrada viure i amb qui, i com despunten abans de destapar-los. Alguns no els colliré mai, perquè només els he après. I el risc de confusió pot passar factura greu. Entre algun d'ells, hi ha alguna espècie mítica. Quan he tingut aquesta sort, no hi ha hagut vegada que, en el moment de la descoberta, no hagi evocat l'emoció d'aquells primers rovellons. ¡I els he tornat a admirar amb ulls de nena!
I la vocació està just aquí, prové just d'aquesta emoció. L'he sentida sovint, a la natura. I no és la satisfacció d'haver resolt un enigma, sinó un sentiment més endinsat. Si ens ho permetem, tots la reconeixerem en molts moments. Una emoció amb mil cares diferents i totes igualment intenses. A vegades és alegre, com en el xiscle d'una gralla que proclama qui és la senyora de la vall. Altres vegades és tranquil·la, com en el sentir la pau enmig del bosc si el rega una pluja fina. Pocs cops és desafiant, com en el capejar un grop enmig la mar negra. Molt sovint t'acull amb seguretat i et fa sentir a casa, com en el contemplar un foc en una llar.

L'ofici de la seducció ambiental
La vocació inspirada en l'emoció per la natura pren formes diferents: ens porta a recórrer-la, a contemplar-la, a descriure-la o intentar plasmar-la, a agrupar-nos en favor seu o combatre en el seu nom. L'educació ambiental no n'està exempta i, inspirada en ella, ha pretès seduir-ne altres, fent-los enamorar de la natura, per conservar-la.

Hem fet de l'educació ambiental una professió, i sostinc que hauria de deixar de ser-ho, per tornar a ser un ofici. Si convenim que l'educació ambiental és una professió vocacional, haurem d'admetre que el que ens commou rau en el qualificatiu; i són comptades les excepcions que l'educació no hi ha estat sobreafegida i mal apresa. I, si no podem ser mestres en l'art d'educar, sí que en canvi podem ser-ho en el que ens commou. Per fer-ho, haurem d'intentar excel·lir en l'art de la seducció. Sorneguerament, i posats a fer que altres s'enamorin, podríem estar d'acord a qualificar aquesta ocupació d'ofici; tot i que dubto que els professionals de l'educació ambiental ho estiguem aconseguint sovint durant la pràctica diària.

Perquè l'educació ambiental recuperi el sentit que la inspira, cal formular-la amb una mirada nova. Hem après que no podem infondre amor per la natura amb les velles eines. Ens cal definir l'ofici amb el qual puguem buscar noves connexions amb la natura a través de les emocions. I ens caldrà honestedat i, ¿per què no?, feminitat, ja que no podrem infondre amor per la natura si no ens permetem tornar-lo a sentir. Potser, si no volem quedar-nos enrere, haurem de renovar els vots de la vella vocació i reforçar-ne la intenció.

I sí: en l'art de fer que els altres se sentin seduïts per la natura, ens calen noves eines, i efectives. Però, ¿com ensenyar a algú a sentir una emoció? Les emocions són personals, úniques i intransferibles. I és clar que podríem crear emocions. Només ens caldria pensar en l'escenari i convidar-les a pujar. Però busquem estimar la natura com és i reconèixer les emocions que ens suscita, sense més mediació. Desconeixem el mètode i desconeixem els instruments, però no anem a les palpentes perquè podem desfer el nostre propi camí.

Les eines de la seducció ambiental
Les meves dones anaven pel món, i pel món on anaven, carregades amb coixineres farcides i llaunes curulles, obrien camí. El pas era ferm i decidit perquè es feia amb convenciment, actitud i disposició. I aquesta és l'herència que ens han llegat i que encara podem deixar.

L'actitud d'accedir a la natura amb voluntat de comunió i ocupant amb humilitat el paper que ens pertoca. Les dones d'herbes sabien guarir, els remeis que portaven eren esperats per mitigar el dolor després de la sega, i els seus consells eren aplicats com si fossin la paraula del metge que molts cops no podien pagar. Les dones que anaven pel món eren les de condició més humil i de les cases més modestes de la vall.

El convenciment que tenim de ser part de la natura. Les trementinaires anaven pel món de dues en dues. Aparentment fràgils, arribaven a qualsevol indret del país, sovint dormint al ras, reconeixent en les plantes el seu poder guaridor.

La disposició d'estar a la natura i contemplar-la. Quan et cansis de mesurar i analitzar una olivera, mira-la. Potser veuràs que les fulles són daurades o grises, i no més verdes. I quan et cansis de veure-la, contempla-la. Senzillament, estigues i bada. Potser descobriràs una mar feta de fulles. I quan creguis que has acabat, torna a contemplar-la i torna a badar. ¿O creus que algú ha pogut definir mai el color de la mar?

Les eines no les sabem encara, però sabem que han ser aquelles que permetin obrir el cor davant la natura, i reconèixer-s'hi. Perquè, al cap i a la fi, totes les emocions que desperta la natura es resolen en una: l'emoció de sentir que en formem part.

Per un camí que no està fressat, caldrà deixar-se guiar per la intuïció, reconèixer els errors i aprendre dels encerts. Ens caldrà estar atents i aprendre dels qui aprenen. Però també aquí tenim fortuna. Perquè reconèixer l'emoció en els ulls de qui la percep, és igual de colpidor.

La vall de la Vansa, setembre del 2011 
Amb tot l'agraïment pels mestres, homenatjo les meves dones.