Atur i coses així, sense importància

Una de les característiques més clares de la nostra societat és la superabundància que tenim, per metre quadrat, d’entesos en totes les matèries. Fixeu-vos-hi. En qualsevol bar, en qualsevol reunió d’amics, en qualsevol conversa de despatx, en qualsevol tertúlia radiofònica o televisiva, podem escoltar persones que, amb tota tranquil·litat i seguretat absoluta, publiquen receptes irrefutables que elles posseeixen per solucionar qualsevol dels problemes que, d’una manera o una altra, afecten la col·lectivitat.”Això ho arreglava jo en dos dies”, o alguna cosa així, és la frase que escoltem amb una freqüència esgarrifosa.

Permeteu-me que m’arrisqui a dir-vos que jo crec que aquesta condició de saviesa és un dels aspectes que més uneix el nostre poble (per a mi, el nostre poble es Catalunya) amb els que, de prop o d’una mica més lluny, ens envolten. Diria que els indígenes de Manlleu, els d’Alcorcón i els de Madrigal de las Altas Torres opinen amb idèntica seguretat sobre qualsevol tema i, després de fer-ho, s’hi queden exactament igual d’amples.

Jo, si més no aquesta vegada, no cauré en aquest defecte. Intento parlar-vos d’alta economia, de la gènesi i importància de la crisi actual, assumptes dels quals en sé ben poca cosa, i no amagaré la meva profunda ignorància. Més encara: si d’alguna faceta d’aquests problemes, per la casualitat, per exemple, d’haver llegit algun article d’una firma veritablement entesa, n’he après alguna coseta de no res, procuraré callar-la i no fer-ne ús. Faré tant com pugui per parlar-vos com aquell que, de fet, jo sóc: un home gris i senzill que mira al seu voltant i que parla des del carrer.

Us confesso que quan jo llegeixo expressions com ara “el que cal és un debat polític en profunditat”, “s’ha de fer una estructuració nova del mercat financer” o “hi ha d’haver una modificació a fons del contracte laboral”, no sé de què em parlen. No hi entenc res. En canvi, sé perfectament que hi ha uns quants milions de persones que no tenen feina, que a un bon percentatge d’elles ja se li ha acabat, o se’ls acabarà dintre de pocs mesos, la percepció del subsidi d’atur, i que continuen sense trobar un lloc de treball. Sé que jo, que em moc en uns nivells socieconòmics que són de treballadors, sí, però de cap de les maneres del subproletariat, conec una dotzena de persones que durant l’últim any s’han quedat sense feina. I, curiosament –potser això és casualitat–, resulta que cap de les empreses que ha deixat al carrer aquestes persones no ha hagut de plegar.

Veieu? Aquest aspecte de la crisi, l’atur, sí que l’entenc perfectament. Potser perquè, al llarg de la meva vida professional, sí que m’he trobat en alguna ocasió buscant feina i no podent-ne trobar. Jo, un home qualsevol, un ciutadà gris, crec que el veritable problema d’aquesta crisi és que pels nostres carrers hi hagi centenars de milers de persones que busquen feina i no en troben.

I, caram, sembla que això resulta molt difícil d’entendre. Ningú, des de qualsevol aspecte del poder, sembla ser-ne capaç. S’enfonsen les constructores que guanyaven milions, i els seus obrers es queden sense feina. I, naturalment, la gent que ara no té feina i anava pagant hipoteques, ara no pot pagar-les, i se n’anirà al carrer en un sentit encara més explícit. El govern, en nom de la superació del dèficit públic, decideix reduir les obres públiques. O suspendre’n. El mateix fan, és clar, els ajuntaments. Això, diria jo, augmentarà l’atur, no?. Els bancs reben ajudes dineràries del govern –nostres, doncs–, i ells tanquen oficines: personal a l’atur. Les caixes s’uneixen per enfortir-se, i cada pla d’unificació preveu la petició d’ingents quantitats de diners al govern –que aquest adjudica, és clar– i, alhora, l’acomiadament de personal. Centenars, milers. Cada dia ens ho diu així la televisió, els diaris. No ho entenc. Entre els qui manen, no ho veu ningú, això de l’atur??

El president de l’associació estatal dels empresaris és un individu tip d’enfonsar empreses pròpies sense pagar els seus treballadors. I continua sent el màxim representant de la patronal davant del govern. Els sindicats amenacen ara amb la vaga general. És que algú encara no s’ha adonat que els sindicats, a Espanya o a Catalunya, no representen, en absolut, el poble treballador? La vaga, general o ridícula, crearà llocs de treball? Algú s’ho creu? El govern intenta ara imposar per decret unes noves normes laborals. Algú es creu que l’abaratiment de l’acomiadament ajudarà a crear llocs de treball?

Algú s’ho creu? No entenc res.

Deu ser perquè sóc un home petitó i gris.

Santos Hernández