El magatzem de porqueria

Les discussions que s’estan suscitant sobre el lloc on ha de col·locarse el futur dipòsit de residus radioactius de l’estat espanyol hauria d’induir-nos, a tots plegats, a meditar sobre una sèrie de fets que, segons veig, no semblen haver estat prou meditats. I, a més a més, m’han induït a mi a fer alguna meditació personal complementària que, vista la seva lògica inutilitat, potser hauria ben bé pogut estalviar-me. Tanmateix, mira, “pensem-hi”, i parlem-ne.

El primer aspecte a tenir en compte és que el govern espanyol –i a efectes pràctics, doncs, també tots nosaltres- va decantar-se, fa ja molts anys, per l’energia nuclear. Ens agradi o no, això és un fet. La producció d’aquesta energia dóna unes deixalles molt nocives, molt perilloses, i de molt llarga durada d’aquesta nocivitat i d’aquest perill. Això també és un fet, ens agradi o no. I també és un fet que alguna cosa ha de fer-se amb aquestes matèries, perquè la nocivitat i el perill continuaran existint. Encara que no ens agradi.

En conseqüència, en un moment determinat, el govern espanyol, mitjançant el seu ministre d’Indústria, que en aquell moment es deia José Montilla, va decidir la creació d’aquest cementiri de residus nuclears. Han passat uns anys, i ara es decideix de posar en pràctica aquell acord. I el govern espanyol, que és l’únic organisme amb capacitat de decisió sobre on ha de situar-se aquest magatzem, decideix obrir un concurs per veure quins ajuntaments de l’estat voldrien tenir-lo dintre del territori local propi. Difícilment pot imaginar- se un sistema més honest i democràtic d’actuar. I resulta que deu o dotze ajuntaments en presenten candidatura. Els dirigents d’aquests ajuntaments consideren, s’equivoquin o no, que els beneficis que l’Estat els ofereix compensen el perill que s’accepta. En alguns casos, aquest dirigents, en actuar així, ho fan fins i tot en contra de la decisió dels partits als quals, respectivament, pertanyen. Continuo subratllant la democràcia i la llibertat d’aquest capteniment. I la incontestable realitat dels fets. I ara passo a les meves personals elucubracions, tan fal·libles i discutibles com totes les meves.

No m’ho acabo de creure, però potser sí que Convergència suspendrà de militància, com n’ha amenaçat, per desobediència a la línia del partit, aquells dels seus membres de l’ajuntament d’Ascó que han votat a favor de la petició del cementiri. Jo insisteixo en què no m’ho acabo de creure: seria democràticament dubtós. No és previsible, però, que el Partit Socialista de Catalunya suspengui de militància aquells dels seus membres d’Ascó que han votat a favor de la petició del cementiri, malgrat que el seu dirigent màxim, que es diu José Montilla i avui és President de la Generalitat, hagi dit que ell no el vol a Catalunya: em penso que no seria democràtic. Crec que el govern espanyol finalment assignarà el cementiri de residus nuclears a l’ajuntament d’Ascó. Així consideraran que quedarà demostrat, una vegada més, la debilitat del govern de Catalunya –ells no decideixen- , la desunió entre les forces polítiques catalanes –sempre s’hi estan barallant- , i la realitat del fet que els catalans ens ho empassem tot, a tot estirar a canvi d’una petita quantitat de diners. Pura democràcia.

Si cal, el PSOE votarà a favor d’aquesta decisió i, com sempre, inclosos els vots dels vint-i-cinc parlamentaris del PSC. Democràcia pura. I observeu que fins i tot si m’equivoco i el cementiri de residus nuclears no ve a Ascó, tot allò que dic sobre la nostra feblesa, la nostra desunió i la nostra capacitat d’empassar- nos-ho tot ja ha estat demostrat a hores d’ara! Ai las, la nostra manera d’aplicar la democràcia!

Santos Hernández