El meu Sant Jordi

La meva germana assegura que la Diada de Sant Jordi és el dia més bonic de l’any. “I no ho dic” –puntualitza, modesta- “perquè també sigui el dia del meu aniversari”. És veritat. A mi, que tant m’agrada remenar llibres, em fa feliç, aquest dia, sentir-me acompanyat en aquest quefer per tot de gent desconeguda que s’hi passeja, entre llibres, i, a més a més, amb roses a les mans!

Pep Blay, a l’Avui del dia 24, ens confia que a ell li encanta de viure el Sant Jordi com a escriptor, i ens explica les seves vivències del dia, mentre firmava exemplars del seu llibre Eròtica Mix. I jo penso en el meu amic Joaquim Carbó, sempre amable, tranquil i somrient, que, una vegada més, firmava llibres un Sant Jordi. He tingut l’alegria de trobar-me entre les mans exemplars de la recent reedició dels seus La colla dels deu (primera edició, 1969) i La casa sota la sorra (primera edició, 1966!). I m’alegra l’èxit que tenen els llibres El preu de ser catalans i Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho, una altra amiga meva, que segur que no se’n recordarà de mi, però amb la que vam compartir il·lusions i riscos en les trifulgues dels plenaris de l’Assemblea de Catalunya.

També a mi m’agradaria firmar llibres meus en alguna llibreria, encara que potser després m’emprenyaria molt que ningú no em demanés cap dedicatòria i, en canvi, fessin cua davant l’escriptor d’èxit que havien col·locat al meu costat. Això ho explica, amb moltíssima gràcia, Ramon Folch i Camarasa al seu deliciós Manual del perfecte escriptor mediocre. Però a mi m’agradaria poder-ho fer. I veure com, a prop meu, l’Ada Castells (autora de, per exemple, El dit de l’àngel i Tota la vida, que jo goso recomanar) fa, com a periodista que és, entrevistes als marrecs que compren els llibres que han triat perquè són “més guais”.

Tanmateix, jo visc el meu Sant Jordi com un senzill lector. Jo no puc anar a firmar dedicatòries. Qualsevol dia d’aquests m’hi poso, això sí, a escriure una obra mestra, i aleshores veureu. Entre tant, però, passejo parades i remeno llibres. Hi he trobat el recent volum de l’edició crítica de les obres de Salvador Espriu, que inclou El caminant i el mur, Final del laberint i La pell de brau. I l’inimaginable L’últim home que parlava català, de Carles Casajuana, que, ja d’entrada, ens assabenta que l’ambaixador d’Espanya al Regne Unit és català i, a sobre, n’exerceix.

I acabo, tot citant un altre antic amic meu: es tracta d’Eduardo Mendoza. És absolutament impossible que es recordi de mi, de quan fèiem teatre junts, molt abans que ell se n’anés a viure i a treballar als Estats Units (anys després, el 75, va publicar la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, que em va semblar magnífica). Doncs es veu que, un dia d’aquests, en parlar del dia de Sant Jordi, ha vingut a dir que és una festa una mica ximpleta –com totes les festes populars, afegeixo jo- però molt simpàtica –com gairebé totes les festes populars, continuo afegint jo. I sí que en té, de raó. I és que jo sóc una mica ximplet, i, mira, em sento feliç envoltat de gent carregada de llibres i de roses.

Santos Hernández.
Abril del 2009.