El temps, com un cavall de sorra

No sempre ho faig –sovint hi ha realitats que em fan preferir deixar-ho-, però procuro començar el dia escoltant música. Vull dir escoltant música només. He conegut persones que s’estimen la música, ben cert, i que la posen com un acompanyament agradable, com un fons que les envolta i les fa sentir-se millor. Jo mai no he sabut fer-ho així. Jo necessito dedicar-me a escoltar-la, durant una estona a no fer res més que això. Sempre m’ha semblat que ja és prou important. Com llegir un llibre, com parlar amb algú que t’estimes.

mas de 3 mesesAvui m’he posat un disc que m’havia comprat fa unes setmanes, però que encara no havia escoltat: la simfonia Turangalîla, d’Olivier Messiaen. En la meva ignorància, jo, naturalment, no ho sabia, però el text inclòs al estoig m’assabenta que el mot “Turangalîla” està constituït per dues paraules sànscrites, cap de les quals no té un significat unívoc. “Lîla” vol dir “amor” i, també “joc”, en el sentit del joc diví de la mort i de la vida. “Turanga” significa, alhora, “el temps que corre com un cavall al galop”, “el temps que flueix com la sorra dins d’una clepsidra” i, també, “ritme”, “moviment”. En escoltar la peça, queda demostrat, una vegada més, que la música expressa moltes coses que difícilment poden ser expressades amb paraules. I que és bo sentir-les, encara que no les sàpigues explicar.

Fixem-nos que no parlem d’un cavall ni d’un rellotge de sorra. Parlem del temps, del pas del temps, a la vegada potent, fort, i inaturable, ritmat, tranquil. Messiaen ens fa sentir-nos immergits en el temps. I en l’amor, que també ens envolta sempre. I aquesta immensa unitat la construeix amb les infinitesimals partícules de so que és, cada una d’elles, una nota. És clar que això és el que fa tot músic, és clar. I tot pintor, que ens ofereix la meravellosa obra d’una pintura mitjançant la juxtaposició de milers de diminutes pinzellades. Però avui estic escoltant música, aquesta música, i és això el que vull compartir amb tots vosaltres. Accepteu-m’ho, si us plau.

Messiaen tenia algunes facetes humanes molt poc habituals. Es veu que era un fervent catòlic, i també que s’estimava molt els ocells. Savi ornitòleg, va composar, allà per l’any 1959, un deliciós conjunt de peces de piano, Catàleg d’ocells –un dia d’aquests me l’hauré de tornar a escoltar- on recull en notes les tonalitats, i els modes, i els petits intervals del cant d’una vintena d’ocells concrets de França, i, a la vegada i d’alguna manera, el respectiu entorn, el paisatge. Va dedicar aquest Catàleg a la seva dona, Yvonne Loriod.

Aquesta, gran pianista, ja havia interpretat la part del piano, l’any 1949, a l’estrena de Turangalîla. Més tard, com dic, va esdevenir la seva muller. No m’estranya. Probablement no deu ser gens còmode de conviure amb un geni així, però ha de resultar molt difícil no enamorar-se d’un home que escriu aquesta música.

Santos Hernández
Febrer 2008