Des de fa un quants anys, el món del periodisme, sobretot el de premsa, està en un debat constant sobre el futur del mitjans en suport paper, el que en podríem dir de manera plana: Quin és el futur dels diaris? Em sembla, però, que el debat de fons és una mica més profund, més d’arrel, més de concepte. I tot això permet fer unes quantes preguntes, algunes d’elles sense resposta: Què expliquem? A qui ens dirigim? Amb quins suports: paper, ràdio, televisió, internet, mòbil, iPad...? I, sobretot, farem pagar per aquests continguts?
Si analitzem un dia qualsevol, des d’un punt de vista informatiu, com si fos un gran banquet, observem que l’àpat de les notícies ja ha estat ben repartit: la televisió, insaciable, se n’ha menjat el primer plat; la ràdio ha amanit el segon amb oli i sal i l’ha devorat amb avidesa; la dolcesa de les postres ha estat atorgada a la xarxa. Obro El Punt mentre menjo un entrepà al bar que hi ha al costat de l’editorial. La notícia del dia, Arcadi Calzada és investigat per la seva gestió al capdavant de la Fundació Caixa de Girona, ja la conec: A TV3, en Josep Cuní, me n’ha informat quan em prenia el cafè amb llet a casa. Mentre em desplaçava amb el cotxe fins a la feina he sentit, a la ràdio, que el Barça fa l’últim intent per fitxar Cesc; i a la tertúlia, que hi ha moltes entitats que donen suport a la manifestació de dissabte, a Barcelona, en contra de la sentència del TC que ha acabat decapitant l’Estatut i que... Torno a la feina, connecto a internet i consulto el web de La Vanguardia: el nombre de desocupats, a Catalunya, ha augmentat menys en el darrer mes, sembla que la crisi afluixa...
D’aquí a poc, aquest monstre de tres caps deixarà alguna engruna informativa a la premsa tal i com la coneixem avui? Hi haurà futur per a les publicacions que tant m’agrada consultar els matins? Sembla difícil, però jo crec que sí. Encara que ara siguem cada vegada menys les persones que cada dia o cada diumenge ens acostem al quiosc per comprar el diari; encara que el perfil dels compradors de premsa tingui cada vegada més edat; encara que les tirades del diaris hagin baixat d’una manera preocupant, penso que la premsa en suport paper tindrà la seva via per circular en aquest món d’imatges i paraules de velocitat vertiginosa, en aquest fast news que se’ns serveix cada matí. Efectivament, hi haurà una via lenta –l’slow news–, en què potser no passaran trens cada dia. Serà una via que tindrà circulació informativa de proximitat, especialitzada, amb firma –d’autor, única, exclusiva–, que ens acostarà una informació que ens portarà als terrenys de l’oci i de la cultura més propers, del debat i de l’anàlisi, en què les notícies es transvestiran en reportatges, en què el periodista haurà sabut escoltar per transmetre essències que l’alta velocitat no és capaç de captar. L’autor prendrà cada cop més importància en aquesta nova via, un autor que, encara que ens parli de llocs llunyans, ens amanirà el plat –com els grans cuiners– perquè l’entenguem des de la nostra realitat, des de casa. I per aquesta via trencarem la uniformitat d’aquest fals món global. Si –tal com diu el poeta Joan Margarit– ‘la llibertat és una llibreria’, aquestes revistes, aquests diaris, que ens ajudaran a reinterpretar el món des de la proximitat, seran en un temps proper, el nostre veritable espai de llibertat.
Àngel Madrià
Vicepresident de l’APPEC