Un camí de trenta anys

Cooperació Catalana va néixer, l’any 1980, amb el propòsit explícit de ser un mitjà de comunicació entre les nostres cooperatives, que des del 1938 no en tenien cap. Avui, l’any 2010, ja no en som nosaltres els únics. Amb el temps, afortunadament, han anat apareixent altres revistes, i ara en tenim algunes de magnífiques, que, com nosaltres, intenten de fomentar el cooperativisme, l’economia social, el món solidari. Però en aquella època no n’hi havia cap. Jacint Dunyó, que va ser el nostre primer director, ho deia així, a l’editorial del número 0, de juliol de 1980: “Intentem d’omplir un buit”. I, al número 1, del mes de setembre, Jaume Terribas, primer president de la nostra Fundació Roca i Galès, ens deia que la revista era ·una eina més per Catalunya”, que volia ser un “pont capaç de superar el silenci dels anys” i servir l’ideal de la cooperació.

De seguida vam començar a rebre l’oferiment de moltes cooperatives que volien aparèixer a les nostres pàgines, que volien explicar-se, donar-se a conèixer al món cooperatiu, ara que aquest tornava a poder disposar d’un mitjà propi. I la revista va començar a publicar veritables reportatges monogràfics sobre cooperatives concretes, però també entrevistes, notícies, articles que analitzaven característiques d’una comarca determinada, d’un sector cooperatiu específic. En aquella època hi havia la impressió que la literatura cooperativa tenia poc de periodística i tendia més aviat cap a l‘assaig. I vam crear els premis a articles “periodístics” –ho especificàvem així- dedicats al cooperativisme, al foment del medi ambient, i, ja recentment, a l’anàlisi del benestar social. Ens fa il·lusió pensar que, entre la nostra feina directa en la creació de reportatge cooperatiu i la contínua publicació dels articles d’aquests col·laboradors premiats, hem contribuït a crear un petit món periodístic dedicat específicament al cooperativisme i a l’economia social.

Santos Hernández