Entrevista

En Jaume Cambra Sánchez és apicultor des de ben jove, gràcies a l'afició que li va inculcar el seu pare Santiago en comprar un llibre sobre apicultura i en assistir, posteriorment, al Curs d'iniciació a l'apicultura del Museu de Zoologia de Barcelona.
Des de l'any 1990, és també professor de Botànica a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. En l'actualitat combina la seva feina docent amb la tasca com a apicultor –té una quarantena d'eixams en arnes Langstroth, que gestiona de manera ecològica, amb certificat CCPAE–. En Jaume pertany a diverses associacions apícoles, com ara AEA, ACdA i ARNA.

Des de fa molts anys col·labora en la divulgació apícola i fa conferències arreu del país sobre aquest tema, i també escriu articles sobre la matèria i és l'organitzador del Curs d'apicultura ecològica de la Universitat de Barcelona. Avui parlem amb ell de la disminució global del nombre d'abelles i dels perills que comporten el mal maneig dels eixams i la sobreproducció.

¿És veritat que ens enfrontem a una disminució del nombre d'abelles, no només a Catalunya, sinó també en altres indrets del planeta? Quant de temps fa que va començar aquest fenomen?
És veritat, tot i que aquesta disminució es dóna de manera cíclica des de fa anys. Ja a mitjans del segle xx hi va haver un descens molt important del nombre d'abelles a causa de l'ús del DDT. Aquesta situació es va agreujant periòdicament, sobretot a l'hemisferi nord. I l'empitjorament de la situació el podem datar l'any 2007, quan es constata un descens del nombre d'abelles arreu del planeta.

Quins són els motius d'aquesta disminució? Pot estar provocada, en el cas de Catalunya, per una espècie d'àcar asiàtic que les parasita? Pels agrotòxics (com ara els plaguicides i els adobs)? Per la pèrdua i fragmentació dels seus hàbitats? Per l'existència de patògens? Pel canvi climàtic? Per l'extensió dels organismes modificats genèticament (transgènics, etc.)? O per la interacció de tots aquests factors?
Les causes de la disminució del nombre d'abelles són diverses. Hi ha un conglomerat de situacions que provoquen la reducció dels individus. I s'hauria de veure en cada cas concret de què es tracta, perquè es donen situacions, a escala local, molt diverses. Tot i que sí que hi han una sèrie de factors comuns pràcticament arreu. És cert i està comprovat que hi ha una situació de debilitat en els eixams que estan en mans dels apicultors. Però no hi han dades pel que fa a la situació de les colònies salvatges: no està documentada ni estudiada.

Des de finals dels anys vuitanta, als nostres eixams s'ha instal·lat un paràsit, un àcar procedent de l'Àsia que es diu Varroa destructor i que s'ha estès per tot el món, a excepció d'Austràlia, i ha debilitat tots els eixams d'Apis melifera. La Varroa parasita tant les larves com els individus adults i els xucla l'hemolimfa i, en conseqüència, els debilita el sistema immunitari. El fet que la Varroa xucli l'hemolimfa de les abelles fa aquestes més indefenses davant tota classe de malalties, especialment les produïdes per fongs i virus. Aquests últims són molt més difícils de detectar. Perquè les analítiques necessàries per fer-ho són molt costoses, entre altres coses. La Varroa afecta totes les abelles que neixen. De manera que es debiliten totes i, per tant, la colònia sencera. Aquest fenomen no s'ha pogut aturar i, en l'actualitat, comporta la mortalitat del 30% dels eixams que estan en mans d'apicultors. Com ja he dit, pel que fa als eixams salvatges no disposem de dades.

La salut dels eixams i la producció apícola avui en dia estan en funció dels nivells de Varroa que tenim als nostres ruscos. I el fet de mantenir a ratlla la Varroa no només s'assoleix mitjançant l'ús d'acaricides sintètics, sinó que passa per un bon maneig de les arnes.

Un dels factors que agreuja de manera considerable aquest fenomen és el fet que l'apicultura no s'ha lliurat de l'agricultura extensiva. Amb l'objectiu d'incrementar la producció, sense tenir en compte les conseqüències que això pot comportar, s'ha tendit a l'increment de les colònies. Hi ha moltes colònies, massa, i això suposa –a banda de la dificultat de maneig d'aquestes colònies– que hi hagi molts més agents químics per tal de controlar aquestes infeccions. Aquests agents van a parar a totes les ceres, i això implica que totes estiguin contaminades. Això també fa que les infeccions siguin més fàcils d'estendre's.

Aleshores, podem dir que la Varroa és la principal causant de la disminució del nombre d'abelles?
Com he dit, hi ha un conglomerat de motius diversos, alguns dels quals segurament no coneixem encara. Els darrers anys, després de la gran mortalitat observada als Estats Units l'any 2007, s'han començat a investigar més causes.

A Marchamalo, Guadalajara, hi ha un centre de recerca (són els mateixos que s'ocupen de la denominació d'origen "Miel de la Alcarria"). Allà, per mitjà d'un treball conjunt amb el Departament de Veterinària i de la realització d'analítiques, han descobert un altre factor cabdal en la reducció del nombre d'abelles. Es tracta del fong Nosema ceranae, que pertany a un grup una mica estrany, els microesporidis, i que és procedent també de l'Àsia, i molt més devastador que les infeccions anteriors, com ara el Nosema apis, que provocava diarrees en els individus adults, però que no era tan mortífer. El Nosema ceranae infecta el sistema digestiu de les abelles adultes, i el destrueix i impedint que el que mengen els hi faci profit, fins que moren. El Nosema ceranae no només es troba a la península Ibèrica sinó que també està estès arreu del planeta.

Un altre factor important en la disminució de les poblacions d'abelles, pel que implica de transmissió de les malalties i les infeccions, és la transhumància de les abelles, sigui per fer collites o per pol·linitzar. Aquest fet ha afavorit el descontrol dels paràsits i l'expansió de les malalties. D'altra banda, quan arriba l'hivern i moltes arnes s'acumulen en un mateix apiari, es produeix una situació d'alt risc pel que fa a la difusió de malalties. La presència de moltes colònies de diferents apicultors en un espai petit provoca no només que s'estenguin les infeccions, sinó que aquestes siguin més devastadores. No pot ser bo que hi hagi quatre milions d'individus en un espai molt reduït, i això és el que succeeix quan tenim unes cent arnes en un apiari.

Per tal de combatre això, l'apicultura ecològica intenta fragmentar els conjunt d'arnes en apiaris de fins a un màxim de trenta colònies.

Però, a més, hi ha un comportament característic de les abelles que afavoreix l'extensió de les malalties i les infeccions a altres colònies. Aquest comportament es coneix com a pillatge. Quan es dóna una situació de fragilitat en un eixam, els eixams dels voltants ataquen i saquegen les existències d'aquest. Això provoca que les malalties es propaguin amb gran facilitat a la resta de colònies d'abelles del mateix apiari o d'apiaris pròxims.

Si a tot això hi sumem el mal que fan els pesticides, que debiliten les abelles encara que no les matin, ja tenim un altre factor de la disminució.

A més a més, els efectes dels pesticides no són només dolents per a les abelles a curt termini, ja que solen estar en el pol·len (no pas en el nèctar). Si hi ha aquest contaminant, les abelles s'enverinen dues vegades: quan agafen el pol·len per primera vegada i quan s'alimenten del pol·len contaminat emmagatzemat, especialment amb efectes greus a la tardor als indrets on no hi han floracions tardorenques.

Els pesticides i les fumigacions aèries enverinen el pol·len, i els sòls estan també contaminats.

Així, podem dir que la disminució de les abelles té tres motius principals: el problema de la toxicitat del pol·len i els sòls, els paràsits, i els mals manejos, provocats per la producció massificada. El més estrany, en realitat, és que les abelles encara continuïn vives.

I com és, això?
L'abella és un insecte molt sensible a la toxicitat. Les abelles, a diferència d'altres insectes menjadors de fulles, no són resistents i no tenen mecanismes per a eliminar els verins. Cal tenir en compte que la majoria de plantes són uns laboratoris de defensa química (els olis essencials són, bàsicament, verins). Els insectes menjadors de fulles estan més adaptats, tenen sistemes d'excreció que eliminen els verins, i, també, per això mateix, són més difícils de controlar quan són plaga. Perquè els insectes d'aquesta classe de seguida aconsegueixen una nova generació que s'adapta als pesticides. En canvi, les abelles no mengen fulles, sinó que cullen nèctar i pol·len, on no hi ha la fitoquímica de les plantes per fer front als herbívors; sinó tot al contrari: les plantes hi posen sucre, proteïnes, etc. Quan l'abella s'intoxica, no disposa de mecanismes fisiològics eficients per a eliminar el verí, i moltes vegades moren. Per això les abelles també es poden considerar com uns bioindicadors excel·lents per a controlar la pol·lució atmosfèrica. Hi han llocs on es fan servir amb aquest propòsit.

Pel que fa als organismes modificats genèticament, ¿tenen alguna incidència en la disminució del nombre d'abelles?
Això està molt poc estudiat, i els efectes no es coneixen. Sí que se sap que en posar gens d'aquesta manera, uns dins d'uns altres, es produeixen proteïnes tòxiques, però no se sap si aquestes afecten les abelles. Si es fa la digestió dins de l'abella de manera completa no passa res, però si la digestió d'aquestes proteïnes tòxiques no es completa, es generen fragments d'aminoàcids estranys l'acció dels quals no sabem quines conseqüències pot tenir en el metabolisme de l'abella. És un risc, i el que cal fer és investigar per saber com afecten les plantes transgèniques a les abelles.

¿I pel que fa a les ones electromagnètiques, per exemple, dels mòbils?
Experimentalment no s'ha demostrat res respecte als mòbils. No obstant això, sí que tenim dades que les radiacions electromagnètiques dels cables d'alta tensió afecten les abelles, especialment en la seva manera d'orientar-se, i també els fa estar més agressives. Les radiacions són ara més intenses i més diverses (diferents longituds d'ona) que abans, però no s'ha comprovat que aquestes estiguin afectant la disminució global de les abelles.

¿Quines mesures preventives caldria prendre per evitar que les abelles s'extingeixin? ¿Com es presenta el futur?
S'ha d'anar amb molta cautela, amb això. S'ha creat un alarmisme infundat. Ni les abelles s'extingiran, ni els pol·linitzadors ni la pol·linització estan tan en perill com diuen alguns mitjans poc documentats. S'ha mitificat molt aqueta qüestió. D'altra banda, no tenim sèries llargues de dades (especialment a Catalunya) per a poder saber amb exactitud què està passant, i no podem saber amb rigorositat científica quina és la incidència real sobre les espècies i les plantes pol·linitzades per les abelles. Cada territori climàtic, en aquest sentit, és diferent. D'altra banda els eixams silvestres estan molt poc estudiats. Algunes persones i alguns sectors surten beneficiats de l'alarmisme. Pel que fa a l'apicultura, el sector ha de produir amb un 30% de mortalitat anual, i això ja es veu que no es pot mantenir al nivell actual, ja que cada vegada hi hauran més problemes.

Pel que fa al futur, tot depèn de l'objectiu que ens plantegem. Si aquest és només produir el màxim possible, les coses aniran malament; ara, si fem apicultura pensant en l'abella, les coses seran molt més interessants. Hi ha pràctiques molt poc recomanables dins del sector. Als Estats Units es produeixen cada any un milió de reines. Es treballa amb tràilers que porten les abelles arreu del país, i, en els darrers deu anys, s'ha perdut informació genètica. Les poblacions s'estan homogeneïtzant genèticament, i això també està passant a Europa. La península Ibèrica és un dels indrets amb més diversitat genètica del món, però aquesta diversitat genètica es pot veure amenaçada a causa de la transhumància i de la gran producció. Hi han apicultors que viatgen amb deu mil colònies d'abelles d'una punta a l'altra de la Península... És important que no entrin abelles foranes, sinó que treballem amb abelles d'aquí. I un altre problema són les males pràctiques, els mals manejos dels eixams.

Tot el sector agropecuari hauria de canviar, no només l'apicultura. No podem competir contra grans productors de mel com ara la Xina o l'Argentina. El que cal és fomentar una bona comercialització dels productes que fem aquí, invertir en innovació, en segells distintius i, per descomptat, fomentar l'apicultura ecològica. Les subvencions s'haurien d'orientar en aquest sentit (bona comercialització i segells distintius). Si l'apicultura continua posant per sobre la producció per damunt de la qualitat, les coses no milloraran.