Euclides André Mance

“Cal construir un sector econòmic integrant cadenes de producció amb les empreses de l’economia solidària”

Els darrers anys, Euclides André Mance ha dut a terme una reflexió sobre l’economia solidària i l’estratègia de xarxes de col·laboració sobre la base del paradigma de la complexitat i la metodologia de la praxi desenvolupada per la filosofia de l’alliberament. Acaba de publicar al Brasil el llibre Constelação Solidarius. As fendas do capitalismo e sua superação sistêmica, en el qual analitza les principals esquerdes sistèmiques del capitalisme contemporani i com es poden superar mitjançant la lògica de l’economia solidària.

¿Com analitzes les esquerdes del capitalisme, tenint en compte el context actual de crisi financera?

Com a sistema, el capitalisme no és sostenible: ni ecològicament, ni socialment, ni tampoc econòmicament. El capitalisme promou un creixement econòmic —això és innegable—, però ho fa amb el cost d’una destrucció ambiental i d’una explotació de la gent. Té una lògica que no permet desenvolupar-se d’una manera equilibrada. Hi ha diversos elements que es podrien analitzar; em referiré a dos o tres. El primer és que el capitalisme no distribueix mai prou riquesa per poder fer el gir de la seva pròpia producció. Si mirem tot el que una empresa distribueix en sous als treballadors, el que paga d’impostos i el que reparteix entre els propietaris, veiem que és sempre menor que el volum total dels productes i les mercaderies que posa al mercat. I si sumem tot el que totes les empreses capitalistes distribueixen i el volum dels preus de tot el que hi ha al mercat, veiem que hi ha una diferència que cal completar per assegurar aquest gir de la producció.

¿Com es completa aquesta diferència?

Històricament hi va haver tot un desenvolupament de l’imperialisme amb l’objectiu de buscar nous mercats, però amb aquest fenomen de la globalització, de la integració de tots els mercats, l’única manera que té el capitalisme de poder assegurar aquest gir és generant crèdits, fent un sistema financer que permeti a les persones complementar els diners que tenen per poder comprar les mercaderies. Això genera deutes; i aleshores, com que la gent ha de pagar en el futur el que ha consumit en el passat, però en el futur també ha de consumir, l’única manera que té el capitalisme de continuar venent les seves mercaderies és generar més crèdit, cosa que significa generar més deutes.
De fet, hi ha una revaloració. Aquesta és l’altra esquerda: no hi ha un patró de valor estable en el sistema. Com que la gent que està endeutada no té credibilitat per obtenir més crèdits, comença a posar les seves cases, o el que sigui, com a garantia per obtenir més crèdits. I com que es dóna crèdit, la gent compra i hi ha un augment dels preus dels productes. Si moltes persones compren cases, les cases van pujant de preu. Però s’arriba a un punt en què ja no hi ha la convicció que la gent retornarà el préstec; algú no pot pagar perquè té algun problema i aleshores posa la casa per fer el pagament del crèdit que va rebre. Quan va fer aquesta hipoteca, el banc deia que la casa valia 170.000 euros, però ara no té aquest valor de mercat, ara el seu valor és de 130.000 o de 120.000. I què fa? Que el banc es quedi amb la casa. Aleshores el banc, quan posi la casa a la venda, haurà de disminuir-ne el preu. En les hipoteques d’immobles i altres actius es dóna aquest fenomen de revaloració i desvaloració. El sistema no té manera de garantir els preus de les coses que reflecteixen els contractes perquè no es corresponen amb el seu valor real.
Aleshores tenim aquest fenomen de la crisi de l’octubre del 2008; i les crisis cícliques anteriors tenen la mateixa lògica de valoració de papers molt per sobre del que valen les coses: la venda dels papers per a la realització de lucre genera que tot faci fallida. Quan hi ha una fallida, les empreses que tenien més inversions productives estan en millors condicions que les que no havien invertit en noves tecnologies perquè poden produir més amb menys costos de producció, i hi ha un moviment d’acomodament de grups fallits, d’empreses que van d’un grup a un altre, d’empreses que n’incorporen d’altres, etc. I això acaba conduint una altra vegada a una crisi cíclica.
Aquesta és una de les esquerdes. L’altra, com hem vist, és que el sistema no té un patró de valor estable. Pots fer un contracte pel valor d’una casa per 100.000 euros, però ¿quina és la cotització del dòlar respecte de l’euro? En el paper el valor sembla estable; però, de fet, la quantitat de coses que pot comprar aquesta xifra fora del país depèn encara de les polítiques monetàries o canviàries dels països. En un món globalitzat, tot això fa que el sistema sigui molt imprevisible, perquè no hi ha un patró de valor estable.
Hi ha moltes esquerdes. Per exemple, tenim l’exclusió de les economies més pobres dels països subdesenvolupats, els quals no poden desenvolupar tecnologies punta per competir amb les economies més desenvolupades. Aquesta és una altra esquerda, perquè es verifica que hi ha una concentració econòmica encara més gran amb els desplegaments de la revolució tecnològica i de la informació.

És a dir, que la riquesa està concentrada cada cop en menys mans.

En menys mans i d’una manera cada cop més complexa. Hi ha una gran quantitat de gent exclosa del treball i del consum. Si considerem la població ocupada, dels 3.000 milions de persones en el món, es pot dir que la meitat està per sota del llindar de pobresa.
Aquestes són algunes de les esquerdes d’una paret que s’està trencant. L’economia solidària ha d’explotar aquestes esquerdes. En la lògica del sistema capitalista no hi ha solució per a la humanitat. Per això, proposo la construcció d’una societat i una economia postcapitalista.

Explica aquesta alternativa postcapitalista.

L’economia solidària és molt clara en els seus principis fonamentals: no hi ha patró ni empleat, no hi ha capital que exploti el treball; els treballadors són els amos dels mitjans de producció, practiquen l’autogestió: una persona, un vot. Tots són propietaris dels mitjans de producció, es fan assemblees per prendre decisions, es busca produir de manera ecològicament sostenible i amb una organització solidària. És a dir, es busca remuntar les cadenes de producció. No es pot tenir una empresa d’economia solidària com si fos una cooperativa que està aïllada en el mercat capitalista. En l’economia solidària busquem construir un sector econòmic integrant cadenes de producció amb les empreses de l’economia solidària. Si estic en una empresa d’economia solidària i necessitem comprar matèries primeres per produir, si hi ha un proveïdor d’economia solidària, les hi comprarem a ell; si no n’hi ha cap, les comprarem a qui sigui, però quan tinguem els excedents per muntar una altra iniciativa productiva, procurarem produir justament allò que no produïm.
Suposo que aquestes cadenes també haurien d’incloure el consumidor final.
Exactament, el consumidor final i també les finances solidàries i el desenvolupament tecnològic. La posició del consumidor és fonamental. Quan el consumidor consumeix productes de l’economia solidària, d’aquestes empreses autogestionades i ecològicament sostenibles, de fet col·labora amb la distribució dels ingressos, amb la promoció de la veritable democràcia econòmica, amb l’equilibri de l’ecosistema, amb la promoció de la justícia econòmica. Tant el consum final, practicat pels consumidors finals, com el consum productiu, practicat per les empreses, han de passar del mercat capitalista al mercat social, a les xarxes d’economia solidària.

¿En quina situació es troben aquestes xarxes al Brasil?

Les xarxes han estat un descobriment, com a estratègia organitzativa, del final dels anys noranta. Si mirem el comerç just, comencem a veure un desenvolupament entre els productors del Tercer Món i els consumidors del Primer Món; però, de fet, era un segment específic, perquè també hi havia altres cooperatives de producció i de consum i sistemes de finances solidàries, però tot això no estava articulat en xarxes. No hi havia una estratègia de remuntar les cadenes de producció als territoris, de promoure el desenvolupament sostenible.
A finals dels anys noranta, va sorgir aquest plantejament al Tercer Món, especialment al Brasil. L’any 2000, es va crear la Xarxa Brasilera de Socioeconomia Solidària, i el 2003, el Fòrum Brasiler d’Economia Solidària, i després el Govern Lula va començar a impulsar algunes polítiques. L’últim mapa que s’ha fet, del 2005-2007, ens dóna la xifra de 22.000 iniciatives d’economia solidària, amb 1.687.496 treballadors i treballadores. Entre el 2001 i el 2007, es van crear 10.653 noves empreses, és a dir, més de mil cinc-centes a l’any, a partir de les mateixes organitzacions. És molt diferent del que ha passat a Veneçuela amb la política de crear cooperatives. Al Brasil, aquest és un moviment que ve de les mateixes organitzacions, del mateix moviment real de l’economia solidària.

Per la base.

Sí, no es tracta que el Govern hagi sortit a crear-les, sinó tot el contrari. La base fins i tot es queixa que podrien haver-hi més polítiques públiques de suport.
I ara caldrà veure què passarà amb aquesta crisi, quins impactes tindrà. Però, des del punt de vista de l’economia solidària, el fet és que, quan els treballadors es queden a l’atur i no troben sortides individuals, busquen organitzar-se en grups, crear cooperatives, practicar l’autogestió, etc. I quan la gent perd la feina i la llar, disposa de menys diners, procura gastar-los de manera que generi el millor rendiment possible per a la família, i aleshores ser membre d’una cooperativa de compres solidàries és una bona opció.
La crisi del sistema, d’una part, accentua les possibilitats de desenvolupament de l’economia solidària; de l’altra, redueix el consum, fet que tindrà un impacte sobre l’economia solidària perquè també depèn del mercat. Però el manteniment del consum en les xarxes permet a les entitats tenir millors condicions per afrontar la crisi.

¿Quines xarxes hi ha a escala internacional?

Avui tenim algunes xarxes d’articulació com la RIPESS (Red Intercontinental de Promoción de la Economía Social y Solidaria), que ara està organitzant la 4a Trobada Mundial de Globalització de la Solidaritat a Luxemburg. També hi ha xarxes d’investigació, com ara la RILESS (Red de Investigadores Latinoamericana de Economía Social y Solidaria), que integra professors d’universitats, investigadors de camp, etc.

La constel·lació Solidarius i els crèdits solidaris

¿Com es pot posar en pràctica tot aquest plantejament de desenvolupament de l’economia solidària?

És molt senzill. Es pot començar per consumir els productes d’economia solidària. Ja hi ha diversos sistemes de localització d’aquests productes per Internet. Al Brasil, per exemple, tenim dos llocs que permeten fer-ho amb molta facilitat: www.solidarius.com.br i www.fbes.org.br. A Solidarius hi ha 1.300 empreses, amb els seus productes i serveis, que es poden buscar per províncies, ciutats i barris. L’altre portal, del Fòrum Brasiler d’Economia Solidària, integra les 22.000 iniciatives d’economia solidària que el Govern federal del Brasil ha registrat. També es poden localitzar, georeferenciades, a través del sistema de Google Maps. Són estratègies d’articulació del productor i el consumidor.
Hi ha altres llocs on es poden comprar per Internet els productes i rebre’ls al domicili. També hi ha sistemes que permeten fer pagaments internacionals amb crèdits solidaris. Si vols comprar un producte d’un altre país, fas una donació a uns fons d’economia solidària del teu propi país, reps els crèdits corresponents a la donació, i amb aquests crèdits pots comprar en tota la comunitat internacional que està integrada en aquest sistema i rebre els productes a casa teva. I els diners que hi ha en aquests fons són utilitzats per fer microcrèdits per a projectes d’economia solidària.

¿En què consisteix el portal Solidarius?

És un sistema que permet fer un pla de viabilitat d’una iniciativa d’economia solidària considerant la dimensió econòmica, ecològica i solidària. I quan ja s’ha fet un pla de viabilitat, se’n poden integrar les dades en una xarxa. Aquesta xarxa integra totes les dades dels plans de viabilitat i creua les informacions de totes les iniciatives d’un territori i, també, tot el que es compra en aquest mercat en xarxa. Això permet veure, per exemple, si hi ha empreses que compren un producte final o matèries primeres, i, si aquesta demanda té un volum significatiu, es pot promoure un projecte de cooperativa que el pugui produir.

Posa en interrelació projectes per anar creant les cadenes que explicaves abans.

Exactament. Aquesta tecnologia ja funciona a Internet amb un sistema de base de dades amb interfície en castellà, portuguès i italià. Ara s’està desenvolupant en francès, i crec que a finals d’any el tindrem fins i tot en anglès.

¿Quines altres possibilitats ofereix el portal?

Solidarius també té eines de comercialització electrònica i el sistema de pagaments amb crèdits solidaris que he explicat abans i que possibilita algunes coses molt interessants. Per exemple, si algú necessita comprar una màquina o una eina, pot presentar un projecte a aquesta comunitat per emprar aquests crèdits per fer la compra. Si s’aprova, els diners del fons són emprats per a la compra de la màquina: la persona o entitat que l’ha demanada rep la màquina i la paga amb aquests crèdits. Amb això es genera una estratègia que integra finances solidàries, comerç just, consum ètic i sistemes de troc amb una metodologia determinada.

¿Quan es va començar aquest projecte?

Es va començar el 2007 com un experiment amb cent participants de vuit països; hi va haver diversos intercanvis internacionals i ja té dos projectes aprovats amb aquesta lògica. Jo crec que el futur de les xarxes rau, d’una banda, en la integració del que és local, remuntant les cadenes de producció amb una concepció de desenvolupament sostenible, ecològicament viable, socialment just, amb aquesta lògica d’elaboració de plans de viabilitat que integren tots els costos ecològics; i, d’altra banda, en aquesta integració global.
En la mesura que puguem integrar aquests moviments locals i globals tindrem més capacitat d’expandir aquest altre sistema econòmic postcapitalista que possibilita solucionar les esquerdes sistèmiques del capitalisme. La manca de distribució de la riquesa del capitalisme és superada perquè els diners estan en un fons compartit amb tota la gent que participa en aquesta comunitat d’intercanvi en tots els països, no estan concentrats en un banc, sinó distribuïts en seccions nacionals en cada país i són manejats autogestionadament per aquesta comunitat d’intercanvis.
L’altra esquerda del capitalisme —el fet que no té un patró de valor estable— també és superada. El valor d’un crèdit solidari té una metodologia de càlcul que considera el poder de compra distribuït en un país. Agafem tots els països; als que tenen un poder de compra més alt els assignem el valor 1, i tota la resta tenen un valor en relació amb aquest. L’any passat, el que va tenir millor poder de compra distribuït va ser Luxemburg; per tant, fou associat a 1, i tota la resta de països van tenir xifres inferiors proporcionalment al seu poder de compra distribuït. I amb aquesta xifra fem la correcció de canvi de les monedes en el mercat internacional, considerant una mitjana anual de la seva cotització, evitant que els moviments especulatius momentanis impactin gaire en aquesta cotització. Per exemple, per adquirir un crèdit solidari a Portugal avui calen 0,89 euros; si fos a Luxemburg, es necessitarien 1,10 euros. Això promou que els termes d’intercanvi afavoreixin els països més pobres.

Hi ha una redistribució de la riquesa.

Sí, per la via del comerç internacional. Aquesta redistribució té l’objectiu que als països més pobres el poder de compra distribuït millori i els indicadors s’apropin.
Hi ha una tercera distribució d’aquests crèdits solidaris, a més dels projectes que es poden aprovar amb aquests i dels microcrèdits: la defensa de la sobirania econòmica nacional. Fins a un 25% dels diners d’aquests fons es poden utilitzar per comprar títols dels tresors nacionals. Si es compren títols de deute públic, les taxes d’interès que els governs pagaven, que anaven a alimentar els mercats de capitals internacionals, passen a alimentar aquest fons d’economia solidària per desenvolupar l’economia nacional. D’altra banda, la comunitat d’intercanvis pretén que es faci una auditoria d’aquests deutes per veure si hi ha hagut pagaments contractats de manera il·legítima o il·legal, i per promoure que aquests deutes contrets il·legítimament no es paguin. És a dir, que el govern no pagui el deute, i que els diners que no es paguin s’ingressin en l’economia solidària per desenvolupar el país.

Raimon Gassiot
Ex-libris, sccl