Tot i que el sector cooperatiu segueix sent un sector minoritari en l’economia, considerat sovint com a anacrònic, el cert és que, davant una situació en la qual els fonaments del model capitalista es veuen totalment corcats, l’economia social i solidària pot ser el marc per al sorgiment d’un nou àmbit postcapitalista.
 |
 |
Esperat nou segle XXI, ¿parlem?
L’acció cooperativa és tan antiga com el ser humà, tot i que és al segle xix quan considerem que neix el cooperativisme. El cooperativisme, però, afirma ser una idea útil per al segle xxi, un segle que, amb tot, no serà realment nou si no desperta i deixa de ser la cua imperfecta del xx que sovint fins ara està sent.
Si el cooperativisme ha de conversar amb aquest nou segle, és necessari que ho faci, no pas des de la vindicació, sinó des de la humilitat de qui aprèn de tot i de tots, i també des de la íntima convicció de tenir alguna cosa per aportar a la construcció. A aquesta conversa cal portar alguna cosa més que la passió d’un “venim de lluny i anem més lluny encara”. El cooperativisme ha de ser capaç d’explicar, net i clar, per què és per a aquest segle i quins dels seus materials poden fer-li servei.
Quatre “materials” són el fonament d’un discurs cooperatiu constructor de la renovació que el segle xxi ha d’aportar: “la necessitat de l’altre”, “fer socialment”, “acollir la diversitat” i “l’entesa com a camí”. Parlem sobre els quatre materials.
La necessitat de l’altre
Si anem a l’arrel, veurem que l’essència del cooperativisme és la permanent reivindicació de la necessitat de l’altre. Aquest “altre” és algú que “no sóc jo” i que necessito per tal de tirar endavant allò que em proposo fer.
En el cooperativisme, la necessitat de l’altre és entesa com una oportunitat i no pas com una constricció, ni com una concessió impotent de l’individualisme, que només acut a la recerca de l’altre quan no pot fer allò que vol per si sol. El cooperativisme fa des de l’individu, reconeix la seva individualitat, però certament barra el pas al seu individualisme, tot animant-lo que la formidable potència de la seva veu i acció se sumi a la dels altres, sempre a la dels altres.
¿Com és el segle xxi que esperem? Si ha de ser un segle on l’individualisme de les persones i els pobles continuï prevalent, certament el discurs cooperatiu tindrà un migrat espai. Però si ha de ser un segle on persones i pobles comprenguin la buidor final que conté no tenir més argument que el propi argument, llavors el cooperativisme pot afirmar que porta al seu codi genètic una de les claus per a la nova construcció: la profunda comprensió de la necessitat de l’altre, l’alegria de la trobada amb l’altre.
Al cooperativisme, “l’altre” és un element tan cabdal que sense ell es fa impossible la cooperació. El cooperativisme fa gairebé dos segles que exercita un bon “entrenament” en el treball conjunt de persones, d’individus valuosos que lliuren el millor de si mateixos als altres per tal de construir entre tots una cosa que és més gran que ells mateixos individualment.
Comprendre la necessitat de l’altre, abraçar-la i fer que formi part d’un mateix no és una especulació psicològica sobre les possibilitats dels sers humans en el marc de la seva vida col·lectiva. Això és el que fa possible el cooperativisme cada dia.
Creiem que el cooperativisme pot presentar immillorables credencials sobre l’experiència d’anar a trobar a l’altre per construir.
Fer socialment
La cooperativa satisfà necessitats econòmiques de les seves persones sòcies, necessitats vinculades habitualment al consum o al treball. Les diferents branques del cooperativisme troben el seu espai comú en el fet de satisfer necessitats econòmiques a través d’una formulació col·lectiva.
El cooperativisme no està sol en l’oferiment de satisfacció. Sota diverses formulacions, però bàsicament a través del que anomenem “societats de capital”, una multitud d’organitzacions fan el mateix. Tota cooperativa es troba immersa en el “mercat” i s’ha d’esforçar a fer que els avantatges de la seva oferta siguin reconeguts per aquest, per guanyar-se la supervivència. Fer que la cooperativa sigui competitiva i, encara millor, “competent”, és realment important i és una tasca permanent.
Malgrat la rellevància d’aquesta qüestió, no és en aquest espai de la satisfacció de necessitats on el cooperativisme pot afirmar la seva diferència, atesa l’evidència ja expressada que d’altres també satisfan necessitats amb notable eficiència.
¿On és la diferència que habilita especialment i de forma pròpia al cooperativisme en la seva conversa amb el nou segle xxi? Altre cop cal anar a allò que és essencial a la formulació cooperativa: el cooperativisme satisfà necessitats econòmiques a través d’una formulació col·lectiva, d’una formulació social. Però ¿què aporta aquest darrer adjectiu? ¿Quina és la seva contribució decisiva?
En el cooperativisme, la satisfacció de les necessitats pren una perspectiva col·lectiva, comuna. La cooperativa fa socialment perquè aquesta és la raó fonamental de la seva existència. Sempre actua considerant la primacia de la persona, i al mateix temps ho fa des de l’agregació de l’acció d’un grup de persones, una acció que és, per tant, inequívocament social.
La cooperativa, en tant que organització econòmica, ha de generar resultats econòmics positius, uns resultats que, en tant que socialment generats, també són socialment distribuïts. Si considerem la cooperativa com un arbre, veiem que és el tronc qui rep el cabal central de la riquesa generada, el gruix del que s’ha guanyat en comú, i si les persones sòcies són les fulles, aquestes reben una pluja fina en forma de retorn cooperatiu, un retorn que no canviarà les seves vides, certament, però que afirmarà que la cooperativa està fent bé la seva tasca. I això sí que és significatiu. El cooperativisme genera organitzacions que s’enforteixen, i alhora fan un retorn moderat i suau —com la pluja que tot ho fa créixer— de la riquesa que han generat.
En les societats democràtiques, els ciutadans són iguals davant la Llei i també en drets i deures. Aquesta és la manera d’expressar la igualtat. Fermament establert això, per a la resta de qüestions, la desigualtat es concep con l’estat natural, atès que cada persona és diferent en les seves capacitats i habilitats i també en la tria respecte a com viure la seva vida.
Acceptada la desigualtat, també l’econòmica, són aquestes mateixes societats les que afirmen que cal “reduir les desigualtats”, que cal reduir-les “dins i entre” pobles. Això ho fan ben conscients que el reconeixement “natural” de la desigualtat ha de veure’s harmonitzat pel fet que la mateixa es contingui dins uns límits, no necessàriament estrets, però tampoc indefinits, o pitjor encara, infinits.
Una societat marcada per la desigualtat ens porta al fracàs quotidià del fet comú, davant la impossibilitat de construir-lo. La desigualtat opera com un oceà on la llunyania de les ribes no només fa impossible estendre cap pont, sinó que, justament per llunyanes, les fa, tot sovint, contràries.
Reduir la desigualtat és un mandat connectat amb l’harmonització de la vida col·lectiva, i això fa que la forma de distribució de la riquesa cooperativa prengui molt sentit.
El cooperativisme satisfà necessitats econòmiques, tot generant una riquesa que es distribueix com aquesta pluja fina que hem dit abans, per nodrir àmpliament i suaument el territori on opera, esdevenint una magnífica manera de contribuir a la reducció de la desigualtat.
El cooperativisme pot enriquir territoris i pobles, i per fer això no li cal enriquir singularment cap persona. És ben possible que el nou segle xxi hi estigui interessat.
Acollir la diversitat
La diversitat del món és tan vella com la seva existència. Allò que ara ha canviat, però, és que aquesta diversitat se’ns fa ben palesa, la trobem en la convivència de persones provinents d’arreu i la proclamen com a necessària tot protegint la biodiversitat.
Concebre la diversitat com una oportunitat i no pas com una font de diferència pot fer que el respecte a allò que és divers faci aflorar allò que és comú, que ens uneix. Les identitats respectades poden obrir-se a la resta d’identitats des de la confiança mútua; les atacades només destinen la seva energia a la supervivència, de manera que resta poc o gens d’espai per a la trobada.
El segle xxi ha de fer que la diversitat sigui una força motriu de la unitat.
El cooperativisme pot parlar amb propietat de diversitat, sobretot si som capaços de transcendir una qüestió, la igualtat, sobre la qual una mirada atenta ens pot fer destriar el gra de la palla. La igualtat forma part del cooperativisme de la mateixa manera que forma part de totes les societats democràtiques. Com en aquestes, el cooperativisme iguala els drets i deures de les seves persones sòcies i les sotmet a l’imperi de l’assemblea. Aquest és l’espai de la igualtat al cooperativisme, un espai concret i fonamental, però que no és tot l’espai de la vida cooperativa.
Subratllem tant com calgui això, però avancem també en la determinació d’allò que fa amb tanta o més força el cooperativisme, que és acollir la diversitat i fer que operi com un factor de cohesió, d’unió. La cooperativa compromet amb ella persones que li aportaran coses de manera diversa, en coherent expressió de la diversitat dels humans. Les cooperatives també fa quasi dos segles que harmonitzen aportacions que des de la seva diversitat s’orienten vers la construcció comuna, col·lectiva. Una cooperativa de tres, trenta, tres-centes, tres mil, trenta mil, tres-centes mil persones sòcies és sempre un compendi de l’expressió de la diversitat, i això, lluny d’impedir-ne l’avanç, el reforça, a causa de la seva capacitat d’oferir un nord comú, de la incontestable habilitat cooperativa d’utilitzar la diversitat per sumar i multiplicar.
Les cooperatives són organitzacions econòmiques que acullen i potencien la diversitat, i novament això no és només un concepte, sinó una realitat quotidiana clarament observable. Un segle divers, un món divers, és un món ben conegut pel cooperativisme.
L’entesa com a camí
Si el segle xxi vol deixar realment de ser la cua imperfecta del xx, haurà de decidir una cosa fonamental: com seran les relacions entre les persones i els pobles. ¿Seran unes relacions marcades pel domini dels uns sobre altres? Llavors, ¿seran les relacions sempre tan inestables i poc constructives com per força ho són entre dominadors i dominats?
Altre cop haurem de concloure ràpidament que si el joc és entre senyors i vassalls, no importa a quin nivell, el cooperativisme hi té poc espai. Això és així perquè el cooperativisme no entén d’aquest tipus de relacions, no entén d’imposicions i sí d’enteses i de diàleg.
En el cooperativisme, cap persona disposa de poder suficient per imposar la seva voluntat. Per tal que la cooperativa faci allò que ella creu millor, no té altre poder que el de la seva paraula (i la seva acció), i haurà de convèncer a altres fent servir el diàleg. Sempre haurà de cercar l’entesa, i no li servirà mai posar-se d’acord només amb si mateixa.
El dominador s’embruteix per la seva incapacitat de dialogar i entendre l’altre, i aquest embrutiment fa que acabi perdent el sentit de la realitat. Encara que la seva “potència de foc” pugui provocar grans desastres, en el fons el dominador, immers en el seu tancat monòleg, no té gaire futur, com bé ho saben tots els imperis abatuts de la història.
Sense entesa no hi ha cooperativa, és així de senzill i clar. Les cooperatives són organitzacions expertes en el diàleg, que és la seva eina. Simplement, si no parlen, no són.
Per dialogar cal esmerçar el temps necessari per arribar a l’acord. Aquest temps de vegades és “lent”, comparat amb l’executiva i vistosa acció de qui imposa el seu poder, quan el llampec de la velocitat és alabat per qui, a manca de cap altre sentit, en troba un de boníssim en la instantaneïtat. Però cap cooperativa no esmerça ni un minut més dels que cal per arribar a l’entesa. Tan bon punt és possible, l’entesa apareix. El temps que les persones necessiten per dialogar i assolir un acord és el bon temps que han de tenir les coses que tenen sentit, sentit pel que fan i per com ho fan.
Un segle que cerqui l’entesa potser podrà pensar que val la pena seguir parlant amb qui d’això ha fet la seva forma de viure.
¿Continuarem parlant?
Certament no sabem si tot plegat és suficient, si el cooperativisme tindrà un lloc en un segle xxi que sigui realment nou.
El cooperativisme acull amb alegria l’altre, fa socialment i contribueix a la reducció de la desigualtat, acull i potencia la diversitat i no entén altra forma de fer camí que la recerca de l’entesa. Ens atrevim a pensar, però, que qui és capaç de fer tot això des de l’essència de la seva identitat, ha de tenir un espai, un espai per compartir, com sempre ha fet.
Tampoc no sabem si ho hem dit “net i clar”, però sí que creiem que és prou net i clar que la bandera de l’esperança està teixida amb fils multicolors, els mateixos fils que els dels cooperativisme.
que pot ser alhora estímul i suport per a la transformació i la pervivència de les iniciatives.
Marià Moreno Martínez
Gerent de Grup Integral, Sccl