“Vam apostar des d’un principi per la fórmula cooperativa. I després, més tard, ens vam adonar de tota la feinada que implicava... Ja havíem provat el que era un grup de compra, però volíem perfilar una cosa amb cara i ulls, que ens forcés a autoimplicar-nos i que és vinculés directament a un projecte d’economia social i transformadora.” Així s’expressa en Ramon, un dels fundadors de La Manduca SCCL. Per afegir que, de seguida, van llogar, rehabilitar i condicionar la seva seu al carrer Sant Adolf, en una antiga impremta que havia estat fusteria i, temps enrere, la darrera casa del poble, a tocar de les hortes i les vinyes.
No és l’únic que ha canviat amb el pas del anys i l’auge del ciment i la fal·lera constructora. Sant Feliu de Guíxols, en altres temps i altres batalles, havia tingut una densa i complexa presència cooperativa, estretament vinculada al moviment obrer i sindical —amb la fita de garantir l’accés a productes assequibles— o a personatges del cooperativisme català com ara Santos Boada. D’allò en queden pocs vestigis i, segons en Ramon, s’ha anat perdent en els calaixos de l’oblit. Fins i tot el patrimoni cooperatiu s’ha ben extraviat i ha acabat subhastant- se per fer-ne pisos, en un altre símptoma del risc que la febre modernitzadora esmicoli un fèrtil passat cooperatiu.
¿Què va motivar, doncs, en un primer moment, que cent persones s’associessin el 2005 a una nova cooperativa de consum a Sant Feliu de Guíxols? ¿La salut i la qualitat alimentària, el medi ambient, o el suport a la pagesia agroecològica de la comarca, l’ètica i la responsabilitat social? Depèn. En tot cas, idees, bases sòlides i valors compartits. Però per l’Engràcia i en Ramon, també i sobretot, el fet d’esdevenir actor principal i no secundari en tot el procés alimentari. Factor que els va apoderar en la defensa dels seus drets com a consumidors ecològics: estaven ben informats i contribuïen així a bastir una alternativa de consum d’acord amb uns principis socials, ambientals, ètics i cooperatius. I alhora, recuperaven el contacte directe productor-consumidor, sense intermediaris i enxarxant el camp amb els nuclis urbans, tot establint relacions de reciprocitat i reforçant els vincles socials, l’associacionisme i la cooperació.
Informació, consum, aliments
En termes concrets, això es tradueix en que a La Manduca no es mengen pas el món i saben perfectament que és el que masteguen. Coneixen fil per randa la traçabilitat dels aliments del seu rebost. Qualsevol soci o sòcia sap que l’oli arriba d’Ulldemolins; que la verdura que els alimenta els hi proveeixen principalment des de la Xarxa Agroecològica de l’Empordà, conreada a la vora de casa; que la vedella la porta directament en Martí Verdés de la Segarra; que el xai és d’en Pep Bové del Berguedà; que el pollastre és d’en Miquel Pujols de Torelló; que la llet i els derivats arriben des de la Garrotxa, via Raphel Lladó. I el pa, el nostre de cada dia, el fa el mateix Ramon, en un forn de llenya del mateix poble i amb un mètode après de les cooperatives franceses: producció d’autoconsum, realitzant tot el cicle, d’elaboració artesana, recuperant varietats antigues altament nutritives i revaloritzant un producte bàsic com el pa, actualment desvirtuat —qualitativament— per la indústria alimentària.
No tothom pot dir, des d’aquesta perspectiva, que sap el que es posa a la boca, que disposa d’informació directa sobre els cultius, el maneig del bestiar, el valor alimentari fisiològic, la conveniència funcional o la qualitat del procés productiu i de transformació. Tot plegat, tenint en compte l’impacte ambiental i la qualitat alimentària d’allò que els alimenta, i garantint als socis producte fresc i ecològic setmanal, al costat d’un ampli estoc de conserves i llegums, gra i pastes, sucs i vins, sabons o paper higiènic o productes de comerç just. Una proposta que, arrelada en un model cooperatiu de base, aconsegueix que la llar d’en Ramon estigui abastada, en el 90 o 95%, a través de les prestatgeries de La Manduca.
No confondre mai valor i preu
Legalitzats com a cooperativa de consum, defugen obertament el fet de ser reduïts o simplificats a un mer grup de compra per assolir millors preus. Per l’Engràcia, això desvirtuaria de cap a peus la missió social de la cooperativa, delegaria els compromisos i esmicolaria la dinàmica participativa. I, en aquest sentit, és ben precisa en les prioritats de la cooperativa, que no són pas els calés: producte ecològic, produït localment i escollit amb criteris socials i des de la participació. Fet i fet, perquè ja saben que ser cooperativa implica un sacrifici en temps i en energia: en són ben conscients. Aquest és el valor afegit i el “preu” dels valors que professen: la implicació personal. Hores i feines.
La clau de volta ens la dóna l’Engràcia Valls: “És que no hi ha consum responsable sense consum organitzat.” I això requereix compromisos estables. Feina de formigueta per fer la tasca ben feta. Allà rau la clau i la fórmula de La Manduca: contra la civilització de la pressa, fan les coses a poc a poc, intentant implicar-hi tothom i adaptar-se a les necessitats que van sorgint. La fórmula ha reeixit: el relleu ja s’ha produït, funcionen basant- se en la rotació de responsabilitats i promouen la renovació per assolir que ningú sigui imprescindible. Per dinamitzar-ho, perquè les tasques quotidianes sempre s’acumulen, i perquè garantir un funcionament òptim sempre requereix dedicació, van alliberar una persona, contractada per a deu hores setmanals, per agilitzar i facilitar la feina. Hi ha encara un factor afegit: aquesta dinàmica participativa ha generat també caliu humà, que ha fet de l’espai un punt de trobada social, d’interrelació i de coneixements sobre la base d’uns valors i unes pràctiques compartits. Famílies, llars i persones sensibles amb la salut; sensibles amb la pròpia economia i la dels pagesos i els ramaders, sensibles i solidaris amb les il·lusions de fer el millor per al planeta.
Actualment estructuren el treball col·lectiu en cinc comissions de treball: torns, comanda (caixa i cistelles), manteniment (neteja i infraestructura), compres i relacions externes (on canalitzen la seva participació social en l’àmbit de l’agroecologia). Dues assembles generals i reunions de coordinació quinzenals completen la cartografia mínima per garantir l’autorganització de la cooperativa, que defineixen com “un regal que ens hem fet a nosaltres mateixos”.
Consum crític, responsable i
organitzat
Membres actius d’Ecoconsum, la coordinadora de cooperatives de consumidors responsables de productes ecobiològics, i de la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris de Catalunya (FCCUC), La Manduca està integrada avui per cinquanta-sis socis, i prop de trenta unitats familiars s’hi abasten setmanalment dimecres i dijous. Cal ser-ne soci per poder-hi comprar, amb una única aportació social de capital de 35 euros i una quota anual de 60. Fruit, també, de les diferents possibilitats i disponibilitats de participar de la cooperativa, van desenvolupar un reglament de règim intern, inspirantse en el model d’una cooperativa australiana, on s’estableixen dues categories de socis: el soci corrent i el soci actiu. Aquests darrers, més implicats en el dia a dia de la cooperativa, disposen d’una petita bonificació econòmica sobre les compres.
I tanmateix, La Manduca, la cooperativa més del nord de les federades a Ecoconsum, té també com a patrimoni un perfils d’usuaris ben heterogenis: d’edat, de motivació, de procedència. Aplega socis guixolencs, fonamentalment, però també des Llagostera o Palafrugell i de tota la vall d’Aro. En l’àmbit de la gestió, la cooperativa és “econòmicament sostenible” pel capital humà. Pel que hi aporta la gent. Per l’esforç col·lectiu cooperatiu. De liquiditat ajustada, en Ramon insisteix cop rere cop en el factor humà. La rehabilitació del local, la construcció de la fresquera perquè els mesos calorosos els productes no es malmetin, el dia a dia quotidià, només és possible per la implicació personal que suposa ser cooperativa.
Una tendència a l’alça mundial
Contra un biaix social que ubica aquestes pràctiques d’economia social i solidària en una petita minoria, cal dir que aquesta mena d’iniciatives locals tenen força i arrel arreu del món. El manifest “Sobre el futur dels aliments”, signat ara fa vuit anys per intel·lectuals i científics per afrontar la cimera de l’OMC de Cancun (Mèxic), ja donava aleshores una bona mostra de les alternatives vives a l’agrobusiness industrial als cinc continents i sobre l’experiència concreta de reivindicar una alimentació i agricultura profundament compromeses per al segle XXI.
Exemples de democratització d’accés a la terra: l’MST brasiler ha establert ja 250.000 famílies sense terra en 15 milions d’acres en terra no utilitzada, ben bé tres mil comunitats amb milers de noves escoles i sous que quadrupliquen la paga mínima. De democratització de l’accés al crèdit: la Grameen Bank de Bangladesh ha atorgat microcrèdits a dos milions i mig de camperols pobres. De reconnectar el camp i la ciutat de bell nou: als Estats Units, el moviment d’agricultura de comunitat (CSA, en les sigles en anglès, community-supported agriculture) ja aplega tres mil grups i desenes de milers de famílies. De reivindicar la qualitat alimentària com a dret de ciutadania: a Belo Horizonte, al Brasil, l’Ajuntament impulsa una reeixida política informativa setmanal sobre els preus bàsics per evitar l’especulació. D’extensió de l’agricultura orgànica i ecològica: 23 milions d’- hectàrees certificades arreu del món, que inclouen 9 milions de camperols. De potenciar els preus justos a través del cooperativisme: només a l’Índia hi ha 75.000 cooperatives làcties, amb deu milions de socis. O de l’extensa proliferació de zones lliures de transgènics: la regió italiana de la Toscana, capdavantera a declarar-se’n, és pionera també en les polítiques de foment d’una agricultura a petita escala, ecològica i orientada al consum local. En aquesta onada mundial, que s’arrela a la terra per garantir el demà de les generacions futures, hi contribueix cada dia La Manduca. En la lluita dura per la verdura. Des de Sant Feliu de Guíxols al món. I en règim de cooperativa. Alimentant l’esperança d’un demà just i sostenible.
David Fernández
Ecoconsum: una proposta per créixer en xarxa Alguns mitjans de comunicació s’han fet ressò darrerament de l’alça de les cooperatives de consum ecològic. El juliol del 2008, per exemple, La Vanguardia palesava que s’estava covant una discreta rebel·lió contra el sistema industrial de cultiu, distribució i consum alimentari. ¿Els protagonistes? Calculaven que 2.500 famílies, a Catalunya, havien decidit autorganitzar-se en l’àmbit del dret a una alimentació sana, donant vida i forma a prop de cinquanta experiències que creixen a una mitjana anual global de cent famílies més incorporades. El pal de paller d’aquestes experiències és Ecoconsum, que aplega avui vint grups i cooperatives de consum. Nascuda als anys noranta de l’impuls de tres cooperatives (El Brot de Reus, Germinal de Barcelona i El Rebost de Girona), els seus fundadors compartien tres trets identitaris: l’ideari cooperatiu (solidaritat i intercooperació), l’activitat socioeconòmica i la voluntat social de transformació i incidència. Legalitzada l’any 2005 i organitzada en comissions de treball, representa més de mil unitats de consum (famílies) i està implantada a tot el territori, amb prevalença a l’àrea metropolitana de Barcelona. És present, sobretot, en nuclis de població urbana de més de 15.000 habitants, perquè a comarques encara és fàcil connectar directament amb el productor. Ecoconsum pretén “afavorir l’apropament entre el món urbà i el rural, a través de la implicació de tots els agents: pagesos, elaboradors, distribuïdors i consumidors en un mateix procés, basat en l’acceptació, el respecte i la confiança mútues”. Aquest és el vincle que uneix les famílies: el proveïment autogestionat de productes ecobiològics, fonamentalment aliments i productes bàsics, amb la voluntat afegida de comprometre’s socialment amb una alimentació més sana, una producció agrària sostenible i el respecte al medi ambient per no comprometre el futur del planeta. Amb un creixement en xarxa constant i sostingut, Ecoconsum defensa que l’activitat econòmica “ha de partir del nucli local” i que el creixement ha de ser necessàriament en xarxa, a partir de nodes viables i autogestionats per defugir l’assoliment a ultrança del creixement al preu que sigui. Defensen, amb raó, que en el model hi ha l’ànima social. Per això reivindiquen obertament el cooperativisme entre els grups de consum, perquè és “la millor forma d’organització social que permet fer compatibles economia i política, individu i col·lectivitat”. L’objectiu, alhora, és participar directament de l’economia social catalana, basant-se en costos reals i salaris justos, amb gestió i finançament coherent, ètic i transparent i donant suport a les xarxes de comerç just i les iniciatives d’estalvi ètic. Ecoconsum és membre permanent del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) i del comitè organitzador de l’Ecoviure de Manresa, i coorganitzador del Congrés Català de la Producció Agrària. Més informació, a: www.lamanduca.cat i www.ecoconsum.org. |