En mig de les planes àrides de la regió amaziga del sud del Marroc costa d’imaginar una vida tradicional sense les típiques cases construïdes amb terra crua, les palmeres, els dromedaris i els oasis. No obstant això, la realitat és una altra. En aquest petit racó de món, els més joves es connecten a Internet, visiten pagines web, utilitzen el correu electrònic i xategen amb el amics. Sense dubte és un pas endavant molt important per al desenvolupament de la regió. La xarxa de xarxes ha permès obrir una finestra al món en la vida tradicional dels habitants, una via per donar a conèixer la seva cultura, i una forma de rebre el món que els envolta.

Per aquest motiu, la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB va organitzar una petita estada al poble d’El Khorbat al principi de setembre del 2007, per dur a terme sobre el terreny un projecte pilot de cooperació amb la Associació per al Desenvolupament Integral d’El Khorbat (AEDI).Aquest poble és situat a uns quatre-cents quilòmetres al sud-est de la ciutat de Marràqueix, a la província d’Erraixídia.

En aquest primer viatge, un grup d’estudiants, dirigits per Laura Cervi, professora del Departament de Periodisme de la Facultat, es van prestar com a voluntaris per col·laborar amb l’associació AEDI en l’educació informàtica i l’alfabetització digital dels joves del poble (El Khorbat). Durant la seva estada, els voluntaris hi van fer xerrades sobre com utilitzar programes bàsics com ara els de Microsoft Office i com crear blocs i pàgines web. Així mateix, van fer als alumnes una introducció a l’edició de vídeo, àudio i fotografia amb els programes corresponents.

Tanmateix, això no va resultar gaire fàcil, ja que la majoria dels joves del poble no disposaven d’ordinadors a casa seva ni a l’escola. Molts joves eren estudiants de secundària que feien ús dels ordinadors de l’Associació per comunicar-se amb els amics, xatejar, visitar pàgines web, escoltar música i veure vídeos. Sabien fer ús d’Internet, però no havien sentit mai a parlar de Microsoft Word, per exemple. Per això calia una introducció teòrica al sistema operatiu que utilitzaven i els seus programes i, el més important: donar una idea de la importància que té l’educació informàtica en l’àmbit acadèmic.

Malauradament, aquest fenomen es dóna en moltes regions que es troben a la perifèria de les grans ciutats del país. Les escoles i algunes universitats de l’interior del Marroc no disposen ni d’ordinadors ni d’Internet, en contrast amb els milers de cibercafès que hi ha arreu del país. En aquest sentit, és molt important la tasca que desenvolupen associacions com l’AEDI (Associació per al Desenvolupament Integral d’El Khorbat), ja que contribueixen a fer que molts joves no malgastin el temps al carrer, aprenguin coses sobre informàtica i no deixin els estudis.

Durant una setmana, voluntaris i “alumnes” es reuneixen dos cops al dia per dur a terme les classes. En una petita sala de l’Associació habilitada per als aparells informàtics, els nois i les noies del poble posen gran interès en la nova matèria i, per un moment, deixen de banda les pàgines web, la música i la conversa amb els amics. L’única cosa que els interessa és posar en pràctica la teoria i formular dubtes.Al cap de pocs dies, la petita sala d’ordinadors es converteix en el centre de reunió dels joves, amb ganes de participar i aprendre la nova matèria.

D’altra banda, trobem que a la mateixa Associació hi ha una escola bressol que acull els nens i nenes del poble. Un petit parvulari, on s’imparteixen les matèries bàsiques amb l’ajut d’una professora i material didàctic. L’Associació AEDI també ha desenvolupat una cooperativa per a les dones del poble. Es tracta d’un taller on treballen els teixits tradicionals en la confecció de catifes i dels haiks (peces de roba per a dones) anomenats taharuit.

La finalitat és aconseguir una aportació econòmica a l’Associació venent les peces de roba a un preu just als turistes i visitants que s’allotgen a l’Hotel El Khorbat. Tant l’escola bressol com les classes d’alfabetització reben suport econòmic per part de l’Associació Catalana Al Karia.

En aquest sentit, cal destacar la figura de Roger Mimó, escriptor especialitzat en l’arquitectura tradicional de la regió.Autor de diversos llibres i articles, Mimó impulsa des de fa molts anys el turisme cultural a les regions del sud del Marroc per tal d’evitar la desaparició de les anomenades alcassabes: fortificacions o ciutats emmurallades d’origen amazic que foren construïdes anys enrere amb terra crua. Es calcula que hi ha més d’un miler d’alcassabes en aquesta regió, una de les quals és la d’El Khorbat. Roger Mimó va portar a terme, juntament amb uns col·laboradors, la restauració, segons l’arquitectura tradicional, de diversos edificis de l’alcassaba d’El Khorbat amb la finalitat de posar al servei dels visitants un hotel i un restaurant, i de millorar les condicions de vida i de salubritat dels habitants del poble. Per això, s’ha portat a terme la construcció de canals d’aigua, la recollida d’escombraries, una xarxa de sanejament d’aigua, entre altres actuacions.

A més a més, l’Associació té un museu, el Museu dels Oasis. Segons Roger Mimó, “és el primer i únic establiment d’aquestes característiques obert al sud del Marroc”. És un autèntic centre de documentació de la cultura amaziga, des del seus inicis fins a l’actualitat. El Museu és situat en un edifici de tres plantes que acull l’exposició d’objectes tradicionals, fotografies, mapes, maquetes, indumentàries originals, entre altres materials: uns petits records dels habitants, que constitueixen inèdites fonts d’investigació per entendre com era la vida nòmada (i les transformacions posteriors) de la població de parla amaziga al país àrab i al nord d’Àfrica en general.

Un aspecte que crida molt l’atenció de la gent amaziga és la seva cultura i la seva llengua. No es tracta d’imitacions de la llengua àrab ni dels costums àrabs, sinó un model de vida completament diferent. A El Khorbat, com en altres regions del Marroc, els habitants parlen només amazic. La llengua àrab queda reservada a l’àmbit oficial i a casos concrets. El mateix passa amb la cultura. La cultura amaziga és la pròpia i originària de la gent amaziga, que, segons la gent del poble, eren tots els pobles autòctons o berbers (que vol dir ‘bàrbars’, denominació despectiva que encara reben sovint els amazics) del nord d’Àfrica abans de l’arribada dels àrabs. La perspectiva històrica així ho confirma. Es tracta d’una identitat pròpia que ha permès mantenir vigent una llengua i una cultura mil·lenàries.

Ens trobem davant d’una cultura oberta i molt fraternal, que no té res a veure amb la forma de vida dels àrabs. Només trobem influències de la religió islàmica entre les persones que han acceptat aquesta religió tot i conservar la seva cultura. L’hospitalitat, el respecte i la igualtat entre dones i homes són aspectes rellevants de la cultura amaziga. No obstant això, les regions amazigues, siguin del nord (Rif) o del sud, pateixen la marginalització i la repressió per part de l’Estat. Així mateix, la societat més cosmopolita de les grans ciutats considera els amazics de l’interior com a gent endarrerida que mai no progressarà, i, com a conseqüència, l’exclusió social a les grans ciutats s’aguditza dia a dia.

A la societat del país veí, hi trobem diverses ideologies i diferents perspectives culturals que sovint entren en conflicte. Estudiants universitaris de la regió ens explicaven durant l’estada que quasi a totes les universitats del Marroc sorgeixen protestes per la repressió a què l’Estat sotmet la gent amaziga a tot el Marroc. Un cop a Barcelona, un altre universitari proamazic i nouvingut del Marroc ens torna a confirmar la situació: “La gent amaziga ha sortit als carrers per reivindicar, no la seva identitat, sinó uns serveis socials mínims”, ja que pel que sembla a moltes regions no hi ha escoles ni hospitals. Són regions molt castigades per l’abandó de l’administració central, que com a resposta a les protestes amazigues retalla les inversions i les desvia a les grans ciutats.És una situació que no té ressò als mitjans de comunicació oficials, que es limiten a donar els informatius en amazic i no a explicar els problemes d’aquesta gent. Això és el que explica l’aparició de pàgines web dedicades específicament a la cultura, la música i la llengua amazigues. Són llocs web on es donen a conèixer els problemes de la comunitat al Marroc actual per mitjà de contingut audiovisual sobre les protestes, de textos reivindicatius, de cançons amazigues i de fotografies sobre la repressió policial.

Les protestes van tenir el seu moment àlgid durant les eleccions del setembre del 2007, i la majoria de la gent tenia prohibit anar a votar per fer boicot. Això explica en part les grans abstencions electorals que es produeixen sempre que hi ha eleccions al Marroc. Aquesta situació s’ha vist accentuada en els últims anys, i a les universitats el perill de confrontació violenta és cada vegada més evident. De fet, i segons ens explicaven els joves universitaris, les confrontacions entre estudiants de diferent línia ideològica poden acabar desgraciadament en tragèdia.

És un panorama social difícil de viure en un país que ha optat per la marginació d’una part considerable de la població. Internet s’ha convertit per a la població amaziga en el mitjà imprescindible per explicar al món la situació que es viu al Marroc. El suport que l’Associació AEDI rep d’entitats estrangeres ha permès la millora de les condicions de vida al poble, així com l’educació de les joves generacions per saber utilitzar les noves tecnologies de la comunicació.

Per tal de continuar amb aquesta cooperació en el futur, la Universitat Autònoma de Barcelona té previst establir un conveni de cooperació amb l’Associació d’El Khorbat. Així mateix, la Facultat de Ciències de la Comunicació, en col·laboració amb altres facultats de la Universitat, té pensat aportar a la AEDI material informàtic i didàctic, així com intercanvi d’estudiants i altres projectes de cooperació. A El Khorbat afloren les futures generacions amazigues que trencaran la barrera de l’escletxa digital. Un ordinador amb connexió a Internetés només el principi.

Text i fotos: Abdel Ali Khoulali